Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Escissions i cismes independentistes
Clara Ponsatí critica Junts i Puigdemont la renya mentre el jutge Llarena dicta euroordres
Amb el plató il·luminat per a les eleccions generals a Catalunya queda mig a les fosques el trànsit accelerat del secessionisme a l’escissió. S’està atomitzant aparatosament el bloc independentista que reclamava la unió èpica per a aconseguir els seus objectius, fins i tot a costa del pluralisme crític. És una fase de risc per a la confiança en les institucions, l’estabilitat política, el creixement econòmic i també per a la seguretat als carrers. Jo m’escindeixo, tu t’escindeixes, ells s’escindeixen: escenaris i personatges acusen la sacsada de l’escissió perquè és esgotador aixecar-se sent de Junts, esmorzar amb ERC, dinar a les barricades de la CUP i sopar en la consulta dels Comuns. El motí del ‘Bounty’ s’escampa per Twitter.
Tret que la política catalana sigui excepcionalista, les escissions afebleixen l’independentisme. Qualsevol nova articulació de moment sembla impossible encara que els vells pujolistes vagin donant lliçons com profetes sense divinitat.
La DUI i els disturbis de l’independentisme es van justificar amb l’eslògan «Això va de democràcia», però ara sectors independentistes propugnen l’abstenció a les eleccions generals. Es consideren traïts per la gestió política del procés i pretenen començar un nou capítol. És a dir: votar no serveix de res. Encara que l’abstenció sigui elevada, no és el mateix l’abstencionisme deliberat i programàtic –tàctic– que l’abstenció per fatiga. La pèrdua de vots de Junt o ERC beneficia altres partits, especialment el PSC. És notori que la direcció estratègica de l’independentisme, si és que això va existir, ha estat d’una inèpcia paleolítica i més si ho comparem amb la Lliga de Cambó o el catalanisme de la transició.
Notícies relacionadesNo és el final del victimisme, sinó un altre intent de reformulació. El processisme perdrà milers i milers de vots, escons i finançament públic. Per a ERC això va començar a les municipals: va perdre més de 300.000 vots. Junts va tenir un bon resultat a Barcelona, però es va quedar sense l’ajuntament. La CUP pot veure’s sense escons a la Carrera de San Jerónimo. En total, el bloc independentista perdria gairebé la meitat d’escons. Per a les pròximes eleccions autonòmiques, el PSC ja actua com a possible guanyador encara que Pedro Sánchez perdi la Moncloa. Castigant ERC, Junts i la CUP, l’independentisme abstencionista també afavoreix l’atribució d’escons al PP i Vox.
Pensant més en el passat que en el futur, el bloc pro-secessió unilateral ja assaboreix la possibilitat d’un govern del PP assistit per Vox que incentivés de nou l’emocionalisme dels independentistes ara mateix exhaustos i desmotivats. La mobilització no serà fàcil atès el cansament general pel desfalc institucional i la falta de lideratges amb credibilitat. El llenguatge independentista s’ha convertit en la seva pròpia caricatura. Clara Ponsatí critica Junts i Puigdemont la renya mentre el jutge Llarena dicta euroordres. Ara per ara a les catacumbes, el postprocessisme no sap on situar-se. La seva franja més temperamental es regira contra Puigdemont i enyora l’època Pujol. És un salt generacional. Tant la transversalitat com la centralitat han estat mites de la Catalunya irrealista i, de tant mirar cap un altre costat, les elits de poder de Catalunya s’han autoinfligit un torticoli peremptori. El menys dolent que pot passar al cisma és fer-se una ressonància magnètica.
