¿On són els homes trans?

Segurament en silenci. Des que el Govern va aprovar la primera llei trans, amb un consens que es va aconseguir a empentes i rodolons, hi ha hagut molt debat sobre l’element femení. El feminisme ha viscut dividit el nou marc legislatiu, un afront cru i poc serè sobre el significat de ser dona.

Yolanda Díaz, a les portes de les eleccions, ha volgut donar carpetada a aquest debat fitxant com a portaveu de feminisme l’escriptora trans Elizabeth Duval. També és un gest electoralista important: per a les dones trans, Sumar és casa. I és una manera d’encarar-se als carques recalcitrants que han arribat a frivolitzar i caricaturitzar tant la nova llei i la violència masclista com per poder fer l’‘acudit’ que qualsevol home que agredeixi la seva dona pot demanar un canvi de sexe i ja no serà investigat per violència masclista sinó per violència en general. Lamentable.

Enmig de tot aquest debat han quedat molt diluïts, gairebé han desaparegut, els homes trans, com si per ells el trànsit de la seva fisiologia femenina al reconeixement masculí fos una cosa senzilla. Per descomptat que no ho és, però ells abandonen el paraigua de la feminitat i queden a la intempèrie de la masculinitat, mentre que les dones trans són abraçades per bona part del feminisme, on no és cap estereotip dir que abunda la cultura de les cures.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Em pregunto on són els homes trans. La immensa majoria d’entrevistes als mitjans quan es tracta el tema –i en què la transsexualitat es normalitza– les protagonitzen dones trans. No sé si ells consideren que no han de ser protagonistes, o bé si és que prefereixen no ser-ho i passar més desapercebuts.

La divisió del feminisme sobre la idea de dona és tan forta que sembla que la transsexualitat sigui només cosa de dones; no obstant ells, els trans, potser estan vivint en silenci una doble discriminació: la de la seva condició biològica de dona i la desprotecció de la mirada masclista (i ‘machirula’).