(Gairebé) definitivament sense immunitat

En el fons, la idea que s’obté de la sentència del TGUE és que un parlament ha de ser sobirà –com ho és– per autoritzar l’enjudiciament dels seus membres. I que, si no hi ha cap irregularitat jurídica en el procediment parlamentari per procedir a aquesta autorització, no hi ha motiu per anul·lar-la. En concret, s’havia acusat de falta d’imparcialitat el diputat que va presidir la comissió del Parlament Europeu que va preparar la decisió, per ser pròxim al sector ideològic de Vox. No obstant, respon amb raó el TGUE que tots els diputats tenen un biaix polític, lògicament, però que aquest no és motiu perquè no puguin participar en els procediments parlamentaris, sobretot quan, com passa en el cas present, la decisió final del ple del Parlament no depenia de les opinions polítiques d’aquest diputat. Per tant, des d’aquest punt de vista en què potser innecessàriament es va insistir massa, no era realment viable atacar la decisió del Parlament. Més que per part del diputat, el més important era demostrar un ànim de persecució política per part de la Justícia espanyola. I això, malgrat les impressions que pugui tenir cada un al respecte, no era gens fàcil.

Ara, aquests diputats independentistes poden recórrer la sentència en cassació davant el TJUE. No obstant, les seves oportunitats d’èxit són estadísticament escasses. El TJUE sol confirmar les sentències del TGUE. L’únic indici d’esperança per als diputats podria ser que el TJUE ja va revocar en aquest mateix assumpte una interlocutòria del TGUE que no concedia la mesura cautelar de manteniment de la immunitat, cosa que és excepcional, tot i que va passar. Cal veure, per tant, què decideix el TJUE en la cassació. No obstant, quan arribi la seva decisió, d’aquí uns mesos, els diputats ja no ho seran per haver-se convocat eleccions, o bé estarà a punt d’expirar el seu mandat per exactament aquesta mateixa raó. Per tant, es decideixi el que es decideixi en aquest cas,la batalla sobre aquesta derivada de l’assumpte pot acabar en la via morta. Si es tornen a presentar a les eleccions i són reelegits, res assegura que aquesta vegada el Parlament Europeu accepti la seva condició de diputats, a diferència del que va passar l’ocasió passada. De fet, ja s’ha pronunciat adversament en aquest sentit durant aquesta legislatura.

Notícies relacionades

Puigdemont admet el revés de la justícia europea, però recorrerà al TJUE per la pèrdua d’immunitat

Illa, malgrat Sánchez

Per tant, la situació ara és que, si el TJUE no decideix cautelarment, de nou, mantenir la immunitat, el que cada vegada és menys probable, Puigdemont i Comín s’hauran de quedar en territori belga si no es volen arriscar a ser detinguts i entregats a la justícia espanyola. Només podran acudir a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg (França) per complir les seves funcions. 

I, des de territori belga, continuaran la seva batalla legal per no ser entregats a la justícia espanyola. En aquest terreny, els reus compten amb bastantes més oportunitats. La justícia belga no veu clar ni el respecte de drets fonamentals per part de la justícia espanyola ni tampoc que el Tribunal Suprem sigui competent en aquest cas. I el TJUE, tot i que va restringir moltíssim el marge de decisió dels jutges belgues, no va impedir en absolut que, amb l’argumentació pertinent –que no és senzilla–, continuïn mantenint la mateixa opinió i, per tant, rebutjant les sol·licituds d’entrega. Cada vegada té menys marge la justícia belga, ja que, per fi, el principal pecat original d’aquestes euroordres –la desproporcionada imputació per rebel·lió/sedició– ha deixat d’existir. Ja només se’ls reclama per malversació. L’únic delicte pel qual entregaven Puigdemont aquells jutges alemanys, que, sens dubte, no eren «de poble»... Als pobles hi sol haver, per cert, bastant més realisme que en altres llocs.