Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El que val per a València no val per a Extremadura però sí per a Castella i Lleó i potser per a les Balears, ves a saber. Les mateixes veus que escandalitzen en un territori per dir que la violència masclista no existeix o que «les dones són més bel·ligerants que els homes perquè no tenen penis» es consideren normals en un altre com es considera normal que un futur conseller de Cultura es manifesti franquista o que una regidora electa es fotografiï amb una motoserra davant de l’ajuntament de la seva ciutat per penjar orgullosa la foto a les seves xarxes socials amb l’afirmació que «el desbrossarà de comunistes i socialistes». El mateix portaveu que declara amb solemnitat que la línia vermella que el seu partit mai creuarà és la d’acollir en un govern presidit per un correligionari seu un agressor masclista calla sonorament després quan el seu president diu en una entrevista que «això va passar ja fa anys» i que les agressions es van produir en el transcurs d’«un divorci dur».
Quan el Partit Popular va pactar per primera vegada un govern a Castella i Lleó amb la ultradreta, Alberto Núñez Feijóo, acabat d’elegir el seu president, es va justificar dient que ja s’ho havia trobat fet i que la responsabilitat, en tot cas, seria del seu predecessor. Després, davant els successius despropòsits del vicepresident i els consellers ultradretans d’aquest Govern ha callat com si no anés amb ell, incapaç de dir res coherent i delegant la responsabilitat de fer-ho en el president del Govern castellanolleonès en un exercici tan cínic com oportunista de respecte a l’autonomia local que després de les eleccions municipals i autonòmiques del maig ha mantingut i que el que realment amaga és el seu pànic a prendre una decisió en un tema que, a més de molt delicat a escala europea (només a Itàlia un govern estatal ha acollit la ultradreta al seu si), marcarà el seu futur polític com a Pedro Sánchez el va marcar al seu dia el pacte amb Podem i amb els partits independentistes d’esquerres. I és que la política és això: definir-se i prendre decisions, no quedar-se mirant els toros des de la barrera, o –en una expressió més gallega i escaient a Feijóo– nedant i guardant la roba.
Entretots
Deia un altre gallec, l’imaginatiu i magnífic Álvaro Cunqueiro, segurament un escriptor de referència per al president del Partit Popular, d’un galleguisme que el deu haver fet aproximar-se a ell, que el problema de les cruïlles, tan habituals al seu país, és que obliguen a prendre sovint una decisió al caminant. I diu l’escriptor de Mondoñedo que d’aquí neix la por del gallec a les cruïlles, aquella por que fa que les santifiquin amb ‘cruceiros’ («Perquè, encara que coneguem per les llegendes populars i els contes que el llop ataca sempre pel camí de l’esquerra, i la pesta i les ànimes en pena, pel de la dreta, no és menys cert el que l’antropòleg suís Charles Ramuz diu: que un home situat enmig d’una cruïlla, a mesura que va girant sobre ell mateix, tindrà tots els seus camins a l’esquerra i també a la dreta...»).
Que Feijóo prengui una decisió i surti de la seva cruïlla només depèn del temps que falta per a les eleccions generals, que ja és molt poc. Però, mentrestant, la seva indecisió es va convertint en una actitud política que fa que s’assembli a un altre gallec president del Partit Popular com ell que, mentre el seu partit s’esquerdava i la corrupció augmentava al seu si, es mantenia impassible llegint el diari esperant que altres prenguessin les decisions per ell. I, és clar, li va passar el que tots sabem.
