EDITORIAL Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

3
Es llegeix en minuts
El repte de ser l’alcalde de tots

Lorena Sopeña / Europa Press

Jaume Collboni va ser investit aquest dissabte nou alcalde de Barcelona amb el vot de 23 regidors, del PSC, dels Comuns i del PP, dos per sobre de la majoria absoluta. Després d’un parèntesi de 12 anys, Barcelona torna a tenir un alcalde del PSC. Collboni, com Ada Colau fa quatre anys, no encapçalava la llista més votada. I Collboni, com fa vuit anys Colau, o fa dotze Xavier Trias ho fa sense haver pactat amb cap altre grup un programa i un equip de govern. Des d’avui té la força de la vara de l’alcalde que, amb la llei de règim local, és molta, però amb la precarietat de no tenir una majoria estable i que en molts assumptes no podrà ser la que l’ha investit. La fórmula ha sigut complexa i alambinada. Demostra l’habilitat política de Collboni i del seu equip que hauran de continuar desplegant al llarg de la legislatura perquè no sigui un mandat accidentat. Per això és important que el nou alcalde compleixi el que va dir a la seva presa de possessió: ha de ser l’alcalde de tots. Els últims mesos de Trias, ja en les albors del procés, i els anys de Colau han sigut uns mandats que han buscat més l’enfrontament que la construcció d’un projecte comú. En massa ocasions, Colau ha volgut defensar bones idees i projectes amb un tarannà de venjança cap a determinats sectors o col·lectius. Aquest va ser el canvi que va votar la ciutadania de Barcelona i que Collboni ha de saber interpretar. Trias l’ha presentat gairebé com un pèndol i, malgrat el seu bon tarannà, possiblement ha errat el tret. Ernest Maragall feia l’efecte que era el soci per a una altra cosa, que difícilment tenia possibilitats de fer les majories necessàries. Collboni arriba, doncs, per obrir un temps nou en les formes, perquè els barris i els col·lectius que han sentit aquests anys l’ajuntament com a seu, ho continuïn fent, i perquè els que s’han sentit assenyalats i exclosos malgrat la seva aportació a la ciutat tornin a sentir l’alcalde com un aliat, des de la independència del poder polític. Aquest és el principal repte de Collboni i el camí per aconseguir les majories que necessita el seu govern i la ciutat, sempre que els pactes ocults de la investidura no l’inhabilitin per a això, la qual cosa seria fatal.

Barcelona ha de continuar mirant al futur i girar full d’aquests anys de falta de lideratge i de projecte. I no ha de fer-ho com en defensaven alguns tornant a l’agenda i a les maneres de fer dels anys 90. La lluita contra el canvi climàtic, la cohesió social davant les tensions de ser una capital global, la voluntat de ser líder metropolitana, catalana, espanyola i europea, la mobilitat sostenible, la vivenda assequible, l’ocupació de qualitat, l’ús racional de l’espai públic s’han de fer compatibles amb la creació de riquesa, amb el respecte a les minories, amb una fiscalitat justa i progressiva.

Collboni arrenca amb més incerteses que certeses, amb més debilitats que fortaleses, però té l’oportunitat d’obrir un temps nou, cosa que podrà fer si no té hipoteques per tornar i si és conscient que la confiança de molts, regidors i ciutadans, encara no la té guanyada. Té l’oportunitat, la seva oportunitat, que molts li han volgut arrabassar, fins i tot en la seva pròpia formació. Però és l’alcalde i ha de pensar més com vol deixar el càrrec i la ciutat, que en com els ha rebut.