Acords PP-Vox Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Uns pactes que assenyalen al 23J
La consumació dels pactes del PP amb Vox per governar en diverses comunitats autònomes i ajuntaments en els quals el partit d’Alberto Núñez Feijóo ha sigut la força més votada –o no– elimina qualsevol rastre de dubte, si n’hi hagués, sobre què passarà el 23J si la suma dels populars amb la ultradreta els ofereix la possibilitat d’arribar a la Moncloa. Ningú podrà sentir-se enganyat. Hi haurà pacte amb Vox i, seguint el camí del que estan fent en les autonomies, molt probablement Santiago Abascal serà el vicepresident del Govern d’Espanya i qui sap si algú com Ortega Smith serà el president del Congrés dels Diputats. Si Feijóo s’ha llançat a tancar ràpidament els acords amb la ultradreta és perquè és conscient que els d’Abascal ja no fan por i perquè necessita, amb la mateixa celeritat, normalitzar Vox com a soci, perquè és l’únic partit amb el qual podrà arribar a una aliança per governar. La dreta ha sabut jugar molt bé l’excusa dels pactes del PSOE amb Podem i, més encara amb Bildu, tot i que aquests últims no siguin per ocupar institucions, per treure-li ferro a l’extrema dreta.
El problema rau, no obstant, no tant en amb qui es pacta sinó en quin és el contingut dels acords. Perquè, igual com va passar fa dos anys a Castella i Lleó, ara al País Valencià el PP ha acceptat pràcticament totes les condicions imposades per Vox sobre violència masclista, pin parental, immigració, okupació..., afegint en aquesta última autonomia la qüestió lingüística. Hi ha el dubte de si aquestes cessions responen a la debilitat, és a dir, a la necessitat de pactar a qualsevol preu, o si és simplement que la sensibilitat dels dirigents populars és escassa o nul·la en qüestions com la de la violència contra les dones, que passarà a dir-se violència intrafamiliar allà on governin amb els negacionistes de Vox, o sobre la necessitat d’ensenyar als nens que totes les persones són iguals siguin del sexe, color, credo o tendència sexual que siguin. El pactat sembla un retrocés en tota regla dels avenços aconseguits en les últimes dècades.
Entretots
Podria ser també que Feijóo estigui intentat pressionar els socialistes perquè afavoreixin la seva investidura, com ja van fer el 2016 amb la de Mariano Rajoy, utilitzant l’estratègia d’ensurt o mort: «Si pactem amb Vox hi haurà involució, com es veu en comunitats i ajuntaments, però si el PSOE ens facilita el Govern ens portarem bé». És curiós, perquè aquest afany del líder del PP en què els socialistes el proveeixin dels suports que li faltin per arribar al poder si resultés ser ell el més votat no es correspon en cap cas amb el que està fent ara en els governs autonòmics i locals. Ni en un de sol dels llocs on el PSOE ha sigut primera força Feijóo els ha deixat governar. Com no ho va fer el PP el 2019 en les comunitats d’Andalusia, Madrid, Múrcia i Castella i Lleó, ni li va oferir la seva ajuda després de les dues eleccions generals que es van celebrar aquell any i que va guanyar Pedro Sánchez.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
