Configurar, maleïda paraula

El primer dia, ja fa anys, que em van dir que havia de configurar no recordo què, vaig buscar la paraula al diccionari: «Donar determinada forma a alguna cosa». Vaig quedar estranyat, ja que, en comprar un rellotge o un mòbil, m’asseguro que ja tingui forma de rellotge o de mòbil. Si de cas, es podria aplicar el «configurar» al flotador que vaig comprar l’estiu passat, que no va adoptar forma d’ànec gegant fins que no vaig bufar durant hores, ben configurat que va quedar, això sí. O a la republiqueta que ens volien endossar, si bé aquesta la volien «implementar».

He adquirit una càmera de vigilància per a la datxa de l’Escala, i quan pensava que ja la tenia instal·lada, vaig llegir en les instruccions que havia de configurar-la. I això que ja tenia forma de càmera. Ni comprant per Amazon per evitar un venedor que t’insti a configurar, t’estalvies de fer-ho. Començo a entendre que configurar vol dir endinsar-se en el procel·lós món de les tecnologies i fer que un estri funcioni miraculosament. Per descomptat que amb la càmera no ho he aconseguit, si entren lladres o okupes no només em robaran la tele i els mobles, sinó fins i tot la càmera, i no me n’assabentaré.

Notícies relacionades

Obrir-se les venes

L’espectacle més gran

Durant anys vaig creure que el pitjor que algú et podia dir era «no ets tu, soc jo», eufemisme que significa que fa mesos que portes banyes i que ara, a més, et deixen plantat. Amb el temps, relativitzes l’amor, i conclous que el pitjor és que et diguin «ho sento, és càncer» o «ha arribat una carta d’Hisenda». Doncs tampoc. El pitjor és que et diguin que has de configurar, això sí que treu les ganes de viure de qualsevol.

Curiosament, el meu fill Ernest, amb tretze anys, configura com si res. Al final això de configurar tindrà a veure amb la sexualitat, per això els adolescents ho fan amb tanta facilitat, i en canvi jo, no hi ha manera.