Amparo Rubiales cau de l’última liana

És el que li ha passat a Amparo Rubiales, presidenta del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Sevilla, que va dir jueu a un polític d’origen sefardita, Elías Bendodo, del Partit Popular. És el que té, a més, acostumar-se a deixar anar desqualificacions tavernàries a Twitter des d’una estratosfera política i moral absolutament imaginària i que cap (més o menys) en una frase: «La meva gran aportació política és haver servit de mirall per a altres dones». ‘¡Arsa!’

Rubiales va ser una de les poques feministes que es van projectar com a líders al PSOE d’Andalusia a principis dels anys vuitanta del segle passat. Llavors, el partit, per descomptat, ni tan sols es definia com a feminista. Filla d’un pare magistrat i una mare molt resadora que acumulaven un bon patrimoni, va néixer a Madrid, però ja com a estudiant universitària es va traslladar a Sevilla, on es llicenciaria i doctoraria en Dret. Sol dir que a la seva tesi doctoral va parlar «del federalisme, quan ningú ho feia encara en aquest país». Bé, ningú no. Un jove professor procedent de l’illa de La Gomera, Gumersindo Trujillo, es va doctorar el 1963 amb una tesi doctoral titulada ‘El federalismo español. Contribución al estudio de la ideología federal’. 

Però això li passa molt a Rubiales. Des dels seus anys leninistes disposa d’una memòria que sap oblidar el que li convé. El 1975 va entrar al Partit Comunista d’Espanya (PCE), però no se li coneix cap dada sobre aquesta militància clandestina. Ja amb una plaça de professora titular de Dret Administratiu comença a militar al PSOE, el 1982. Els socialistes necessitaven urgentment alimentar llistes i consolidar el seu personal polític, i Rafael Escudero la va fitxar com a consellera de Presidència de la Junta d’Andalusia. Durant els següents trenta i escaig anys, Rubiales va demostrar una habilitat política notable en un context en què les dones no arribaven a un 25% de la militància. Així que ho va ser gairebé tot, com va passar després amb Micaela Navarro: regidora a l’Ajuntament de Sevilla, diputada al Congrés dels Diputats i vicepresidenta segona, delegada del Govern a Andalusia, diputada al Parlament d’Andalusia, senadora, consellera del Consell Consultiu d’Andalusia i consellera electiva del Consell d’Estat.

Supervivència política

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot i que insisteixi una vegada i una altra en les seves conviccions feministes, en realitat la seva llarga i exitosa supervivència política es deu, com passa en qualsevol ecosistema partidari, a la intuïció de col·locar-se a favor del vent i a demostrar una lleialtat canina als caps de la tribu. És significatiu que l’única líder andalusa amb qui no s’ha avingut amb el PSOE andalús sigui Susana Díaz. Sí, curiosament, una dona. Una dona d’una generació posterior i nascuda ja en el si del règim que va muntar el PSOE andalús –amb unes profundes arrels clientelars– i per al qual Rubiales tant va treballar. 

Quan Díaz va intentar desplaçar Pedro Sánchez, l’experimentada socialista va saber a qui donar suport: no a la dona andalusa, sinó al senyor madrileny. I, fins i tot, va tuitejar algun dard enverinat perfectament superflu. Tampoc va mostrar cap penediment al dir nazi a un jueu. Si Rubiales va dimitir com a presidenta del PSOE de Sevilla (el seu penúltim càrrec honorari amb prop de 80 anys) va ser com a resultat de les pressions de les jerarquies del partit. És dubtós que se’n penedeixi. És un d’aquests éssers de llum encegadora i superba sectària que no es penedeixen de res.