Sánchez i la dinàmica dels fluids

Algun matí, Leonardo da Vinci baixava a la plaça a Torí amb una gàbia per comprar gallines i altres ocells de corral a fi d’estudiar com arrencaven el vol. Li interessaven també els insectes, els ratpenats, qualsevol bitxo volant, obsessionat com estava per la capacitat dels ocells de mantenir-se en l’aire batent les ales. Tant que va aprofitar la reclusió obligada per un brot de pesta per concentrar-se en la qüestió i inventar una màquina de volar que no va avançar gaire malgrat la conjunció de politges, pedals i palanques.

Amb tot, algunes observacions del geni florentí van resultar fonamentals en l’aproximació a l’aerodinàmica. ¡Ah, el somni de volar! Va fascinar els humans des de la cavernes, des que el sol va fondre la cera a les ales d’Ícar, i una vegada aconseguit, allò de volar, hem acabat convertint-ho en tortura: les cues, el laberint ramader cap a l’escàner, les safates, els líquids, tiri l’ampolla d’aigua, tregui’s el cinturó.

MENYS MATRACA

Ve aquest exordi a propòsit que el gran anunci, l’arriscada maniobra de Pedro Sánchez, em va agafar en ple vol transoceànic, de tornada de Mèxic. Vaig pujar a l’avió amb el recompte encara calentó i l’esperit de Rita Barberá («¡quina hòstia… quina hòstia!»), per aterrar al cap d’11 hores sobre un país potes enlaire, amb un altre flasca: urnes el 23 de juliol, sobre la sorra de la platja, al booon coco gelat. Almenys, l’avanç electoral estalvia quatre mesos de matraca.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ben mirat, hauria preferit quedar-me suspesa «nello spazio senza fini», a l’estil Jimmy Fontana, estrangera de mi mateixa, flotant al no-lloc dels núvols, en el no-temps d’anar travessant fusos horaris, a 12.000 metres sobre el terra, mirant de fer una capcinada malgrat el torticoli, engabiat com una gallina torinesa.

Estic desconcertada, per l’anunci sorpresa i el préssec del ‘jet-lag’. Però crec que el líder del PSOE faria bé en pensar sobre la dinàmica dels fluids: mitjançant l’observació dels ocells, Leonardo va arribar a la conclusió que l’ésser humà no podia generar, només amb els músculs, prou energia per poder elevar-se a si mateix. El secret de mantenir-se en l’aire no és tant la potència mecànica de les ales com l’equilibri entre les forces que empenyen cap a baix i les que eleven en l’aire. Les que arrosseguen cap a baix ja les coneixem. I les que impulsen cap a dalt, Sumar i Podem, han organitzat un embolic descomunal. Fluir, equilibri, flotar. A veure.