Eleccions del 28M
Ayuso guanya el primer assalt a Sánchez
A Yolanda Díaz li costarà esmenar el daltabaix que ella mateixa ha provocat en Podem
Això no ho arregla ni Yolanda Díaz, tot i que ella ha accelerat l’enfonsament de Podem en totes les circumscripcions locals i autonòmiques, a l’exterioritzar la seva candidatura a la Moncloa en un període preelectoral en què no estava involucrada. La idea perversa del llançament anticipat de Sumar ha facilitat que Isabel Díaz Ayuso hagi guanyat el primer assalt del 2023 a Pedro Sánchez. El candidat que sempre pensa que és a terres andaluses, Alberto Núñez Feijóo, és un espectador de llotja de la seva teòrica correligionària, que ja arrasa per tot Europa sota l’apel·latiu de ‘la Trump’ –vegeu el setmanari alemany ‘Der Spiegel’–.
L’estrebada d’Ayuso decau a mesura que la realitat espanyola s’allunya de Madrid, però les claus de l’esquerra per contrarestar l’auge del trumpisme espanyol han sigut infructuoses, per no dir ridícules, en les municipals i autonòmiques. Als votants no els preocupa gaire propiciar governs PP/Vox. La catastròfica vicepresidència de Juan García-Gallardo a Castella i Lleó no ha sigut apreciada a les comunitats en joc el 28M. O els conservadors mostren un inesperat sentit de l’humor o la història «que ve el llop» no esgarrifa votants adults. A partir d’ara, Santiago Abascal està més a prop de la vicepresidència del Govern central.
El portaavions de ‘la Trump’ Ayuso arrossega al fràgil jonc d’Almeida, i permet que Feijóo presumeixi del marge psicològic del vot majoritari a les municipals, que per descomptat no li adjudicava el CIS de Tezanos.
Col·locar ‘hooligans’ al capdavant d’institucions sensibles només multiplica les carències prèvies al seu nomenament.
El PSOE governava deu de les dotze comunitats en joc el 28M. Al marge dels pactes que afronta en una situació de debilitat, només disfruta de la majoria relativa a tres de les regions a concurs sense el govern garantit. Com en una telesèrie, les regles de l’espectacle apuntaven a escenificar la derrota que clausura una temporada, però deixant les espases en alt per a la revenja del desembre. Les regles de Hollywood permeten ressuscitar el massacrat John Wick en la pròxima seqüela, però no queda clar que els poders de supervivència de Pedro Sánchez arribin a tant.
Les ironies de la història han designat l’extinció simultània de Podem i de Ciutadans, la versió dretana proposada pels gegants bancaris. L’esquerra torna a dir-se PSOE, segons es demostra als feus madrilenys, amb el retret implícit a un Pablo Iglesias més centrat a competir amb Ana Rosa i Ferreras que a desafiar les forces conservadores. Quant a Arrimadas, Villacís i companyia, per no parlar en el seu moment d’Albert Rivera, algú haurà d’explicar la tinta malbaratada explicant les gestes d’egregis perdedors.
Espanya es desperta el 29M amb un bipartidisme malmès. El desgast gairebé irreversible de Pedro Sánchez es contraposa a la desídia de Feijóo per afavorir la irrupció de Vox sense cordons sanitaris que valguin.
Els amics de consols estrangers poden refugiar-se en el fet que Marine Le Pen és ara mateix la tercera política més ben valorada de França, i que la CDU germànica es deixa abraçar pels tentacles ultradretans d’Alternativa per Alemanya. Per no parlar de Giorgia Meloni.
Les eleccions són sentenciades encara per les apallissades classes mitjanes, que comproven diàriament com disminueixen les seves expectatives mentre les administracions reguen necessitats no sempre justificades amb diners aliens. Abonen així el terreny per als discursos extremistes, ara des de la dreta. L’erosió del relat progressista és palesa, la visió més racional és que falta temps per a un gir abans de finals d’any. Per tant, se li exigeix a Sánchez un nou miracle, sempre pot al·legar que els seus rivals interns com l’aragonès Lambán tampoc disposen de la fórmula màgica per frenar l’auge conservador.
A l’altra costat, Núñez Feijóo es troba esquinçat entre el trumpisme de ‘la Trump’ madrilenya i el trumpisme sense Trump de la ultradreta perifèrica. L’home que va frenar les pretensions de Vox a Galícia ha aplanat el camí a tot Espanya a l’extrema dreta moderada. Si tens una Ayuso, ¿per a què vols un Feijóo?
