L’amo de la gossada

¡Vinga, gossada, desperteu! Avui és ella l’objectiu. Ja comencen els primers aplaudiments al meu comentari. Ja omplo el pit. Molt bé, nois. Us veig en plena forma. Seguiu així, aneu fent gran la bola de neu. Què dic de neu. Bola de merda, parlem clar. Això és el que jo faig. El que em posa. I de quina manera. Ja sento el pessigolleig. 

¡Apa! M’encanta aquest col·lega. Mai falla. És just el tipus barroer que necessito. Sí, barroer, ja sé que la majoria dels que riuen les meves gràcies ni tan sols saben el significat d’aquesta paraula i jo em guardaré molt d’utilitzar-la a les xarxes socials. Cada cosa té el seu lloc. I tot i que un té la seva cultura, també té els seus vicis. I resulta que el segon m’aporta dosis extres de notorietat. Així que, ¡mori la intel·ligència! ¡Visca la merda! ¿Qui m’havia de dir que acabaria versionant segons qui? 

Tàndem perfecte

La barroeria d’aquest tipus m’impressiona, fem el tàndem perfecte. Jo insulto fins a cert límit, cosa que em permet continuar sent un personatge públic. Aquí una tertúlia, aquí un pòdcast. Ja hi ha els meus fidels per traduir a la perfecció el sentit de les meves paraules. Quan jo et qualifico d’obedient, ell t’anomena meuca, i d’allà a les profunditats del pou negre. Ai, quina felicitat. 

Bé, ja han passat un parell d’hores. Això es refreda. Ha arribat el moment de deixar anar un altre comentari. Aquest una mica més feridor, per descomptat. Miro el teu rostre beatífic, de meuca vanitosa, i deixo que m’inspiris. És terrible on pot arribar la imaginació. Al principi, encara em frenava. El pensament, dic. Si és que jo mateix m’espantava de les imatges que m’assaltaven. Però després, tot és deixar-se anar, deixar-se anar. Descendir. Té alguna cosa d’addictiva la... no sé com definir-la... ¿depravació? Sí, suposo que tu la qualificaries així. Idiota envanida, sempre impartint lliçons de moral, sempre creient-te superior.  

Per què somrius a la teva foto de perfil, imbècil? Et sents molt segura de tu mateixa, ¿oi? Mocosa consentida. Penso a sotmetre’t, a fer-te mal, a cobrir de mocs i llàgrimes aquesta cara teva de suficiència. Sentir-te somiquejar, això vull. ¿T’atreviràs avui a respondre’m? ¡Com m’agradaria això! Ho vas fer un parell de vegades. Des de la teva talaia de petulant educació, vas pretendre objectar el meu comentari. Ets tan estúpida. ¿De debò vas creure que això havia de confrontar idees? Tan llesta, i tan rematadament badoca. 

Notícies relacionades

Rosalía planta cara al cantant que va publicar fotos falses d’ella despullada

Plorar de pena

Em vas respondre. Jo et vaig contestar amb una de les meves mofes genials i un vòmit d’insults et va posar al teu lloc. Tot i així vas voler insistir. Suposo que el teu amor propi t’incitava a continuar. També alguns dels teus seguidors es van atrevir a entrar a la batalla. Però amb el segon envit, tot va acabar. Els teus es van batre en retirada, amb la cua entre les cames. I tu, per fi vas callar. Quina preciositat de silenci. Perquè fa olor de por i de merda, sempre de merda, de tripes buidades de pur terror.  

Vas aprendre la lliçó, mai més has tornat a replicar-me. M’encantaria veure’t ara. Segur que intentes no mirar el mòbil, però ho fas. És clar que sí. I et dius que tot és mentida, que no en facis cas, que només són les xarxes socials, aquesta ficció entre barra de bar i abocador. T’ho repeteixes, com l’alumna aplicada que ets, però saps que no és cert. Les meves escopinades t’impacten a tota la cara. I jo ric. Em dono cops al pit i exhibeixo el meu poder. Perquè tu potser tens més reconeixement que jo i cobres més i somrius més, molt més. Però jo soc l’amo de la gossada i tu ets la meva presa. Només vull destrossar-te. M’excita tant.