28M Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El meu vot val dues canyes, facin joc

Cal desdramatitzar la compravenda de paperetes. Al cap i a la fi, el polític que entrega diners a canvi d’una ja dona molt més que la majoria de candidats

El frau electoral és una tradició molt nostra, la tan nostra que em resisteixo a anomenar-lo ‘frau’. Ja fa més d’un segle va arribar fins al Congrés l’escàndol de votants que, segons es va esbrinar, feien temps que estava morts. Julio Camba, llavors cronista parlamentari, va defensar en un article a ‘Espanya Nova’ el dret a vot dels morts, ja que assegurava –i raó tenia– que són els que voten amb més independència, ja que a un mort no se li pot comprar. A més –afegia–, que un mort es molesti a aixecar-se de bon matí un dia d’eleccions per anar a dipositar el seu vot, és tota una lliçó de civisme i de democràcia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per desgràcia, els avenços tècnics fan impossible que els morts puguin avui votar tan fàcilment com fa un segle. A tot estirar, surt de tant en tant la notícia d’algun difunt que continua cobrant la seva pensió des del més enllà, gràcies a un fill previsor que es beneficia del subsidi del finat. Qui l’hi recriminarà després de l’ardu treball de falsificació. Però de votar, res, això es va acabar. Ara bé, en aquest país es troben sempre solucions, fem de la necessitat virtut: si no poden votar els morts, es pot comprar el vot dels vius, el cas és acumular vots, tant dona d’on provinguin o quant costin.

Preu variable

A Mojácar el vot es cotitza a 200 euros, tot i que és probable que en altres poblacions sigui més car, no se sap a quant va el quilo de sufragiosen Albudeite i La Gomera, altres llocs de comerç de democràcia, més els que encara desconeixem. El vot és un d’aquests béns el preu dels quals varia d’un lloc a un altre, fins i tot d’un moment a l’altre, sense que se sàpiga molt bé a què és degut. O sigui, que si s’encareix el millor és culpar a la guerra d’Ucraïna, com fem amb qualsevol altre producte del mercat. Depèn també de les necessitats del venedor, jo, per exemple, vendria el meu vot simplement per un parell de canyes al bar Cuéllar, venja senyora, que me’l treuen de les mans.

Notícies relacionades

Cal desdramatitzar la compravenda de vots. Al cap i a la fi, el polític que entrega diners a canvi del vot ja dona molt més que la majoria de candidats, els quals prometen molt i no donen res. Per una política d’honradesa, basta de promeses buides: a qui em voti, jo li dono ara mateix 200 euros. No fa falta ni esperar a veure si surto elegido.Ese és un polític íntegre, molt més que el que, a canvi del vot, promet una republiqueta catalana i a la primera oportunitat, toca el dos sense mirar enrere a viure de la sopa badoca. O que la que promet una llei per protegir les dones i el que fa és rebaixar les penes als condemnats per violació. Els polítics s’haurien de limitar a comprar vots, una activitat molt menys perillosa per als ciutadans per intentar portar a terme els seus projectes.

Mirabeau no concebia que ningú votés a ningú, com no li emborratxessin o li donessin cinc de durs, que, al canvi i llocs al dia, han de ser aquests 200 euros. Emborratxar a algú sortiria bastant més barat que donar-lo 200 euros, i a més l’anomenen ‘festa de la democràcia’, on s’ha vist una festa sense alcohol, però existeix el perill que, en el moment crucial, es confongui de papereta o ni tan sols encerti amb la ranura. O pitjor encara, que vomiti sobre la sagrada urna, invalidant tots els vots que ja estaven al seu interior i que els seus bons diners ens havien costat, 200 euros cada un, facin comptes.

Temes:

Eleccions 28M Eleccions

Inicia sessió 0 Comentaris