Els nostres

En vigílies d’una nova jornada electoral, les paraules del president del Reial Madrid, amb un poder que supera l’àmbit futbolístic com qualsevol periodista pot testificar, adquireixen un significat que desborda el pur semàntic per clarificar la vida sencera d’un país amb una divisió entre bons i dolents (espanyols, per exemple, però també bascos o catalans), entre els nostres i els que no ho són, entre els que sobren i els que no, que ho contamina tot cada vegada més. Deixada ja molt enrere la Guerra Civil, que va dividir en dos els espanyols, fins i tot l’època del terrorisme d’ETA, que va fer el mateix amb els bascos, sembla, no obstant, que aquí es continua vivint en una idea maniquea que parteix en dos als ciutadans (entre conservadors i progressistes, entre barcelonistes i madridistes, entre ‘pros’ i ‘antis’ de tot) sense que sigui possible una comunicació entre ells, reduint-se la convivència a una tolerància obligada. O ets dels nostres o ets dels altres i a partir d’aquí ja no hi ha res a parlar.

Imitació d’una guerra

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Com hem arribat a aquest punt després d’una etapa, la de la Transició democràtica (com tot, vilipendiada ara per uns i defensada sense possibilitat de crítica pels oposats), és la pregunta que ens fem molts, sobretot els espanyols que no dividim el món entre bons i dolents, entre els que sobren i els que no en aquest país o en algun dels seus territoris. Segurament, el simple fet de preguntar-nos-ho ja ens situa entre els sospitosos de ser enemics d’uns i altres, com passa en el futbol amb els que no tenim colors i simplement ens agrada aquest esport i el disfrutem en comptes de patir-lo com els passa als aficionats ‘hooligans’. En la política passa igual i, fins i tot, en el desenvolupament del dia a dia, de manera que tot és motiu de confrontació, que augmenta exponencialment en dies com aquests, quan unes eleccions es presenten, no com un exercici de llibertat democràtica, sinó com la imitació d’una guerra a la qual es va amb el vot a la mà però amb un insult al cor.

¿Com estranyar-se, doncs, que aquestes mateixes persones als estadis de futbol hores després insultin tot el que es posi a tret i que no representi el seu equip, sigui del color que sigui i hagi fet el que hagi fet? Si és un dels nostres, cal defensar-lo a mort i, si és de la tribu contrària, matar-lo. Així que ningú busqui explicacions racistes en el que va passar amb el jugador Vinícius a València. El que va passar amb ell a València passa a tots els estadis, bars, carrers i tertúlies públiques, fins i tot al Parlament, el temple de la paraula segons la seva etimologia, només que amb altres maneres (el cara a cara modera els rostres d’odi i les agressions verbals), i és el reflex del que està passant en aquest país, amb una polarització creixent que té a veure amb altres raons que van molt més enllà del racisme.