Nigel Farage: el fracàs davant el mirall

Si Farage (Kent, 1964) hagués portat el seu exercici d’introspecció fins a la seva infantesa, potser hauria recordat una mare a qui li encantava fotografiar-se despullada per a calendaris de recaptació de fons i un pare corredor de borsa, extravagant i alcohòlic, que va abandonar la família quan la criatura tenia cinc anys.  

Farage va estudiar en una escola privada del sud de Londres. Alguns professors encara recorden les seves opinions racistes i neofeixistes. També la nit que, durant uns campaments, ell i altres companys van irrompre en un plàcid poblet bramant cançons de les joventuts hitlerianes. «Per descomptat que vaig dir algunes coses ridícules», va reconèixer el polític quan se li va recordar l’episodi. I es va encongir d’espatlles, un dels seus gestos preferits.  

La desimboltura

Estava el jove Farage decidint què fer amb la seva vida, potser l’Exèrcit, potser la universitat (tot i que el seu pobre expedient acadèmic no ho recomanava), quan el Govern de Margaret Thatcher va desregular la City de Londres. Els mercats es van revolucionar i la ciutat es va convertir en un dels centres financers més importants del món. I cap allà es va encaminar el nostre home, que es va convertir en corredor de comerç a la Borsa de Metalls de Londres.  

Verborrea, desimboltura, do de gents i domini del golf, ¿què podia sortir malament? La vida somreia al jove Farage i ell l’espremia amb tant afany que, una nit, a la sortida d’un pub, va ser atropellat per un automòbil. Va trigar mesos a recuperar-se i, poc després, va tenir un càncer al testicle esquerre. Segons una biografia escrita pel periodista Michael Crick, els metges temien que el càncer s’hagués propagat a l’estómac i els pulmons. Quan els resultats van negar la sospita, l’oncòleg es va dirigir a l’habitació de Farage per donar-li la bona notícia: el va trobar fumant, bevent i apostant als cavalls per telèfon. Anys més tard patiria un altre contratemps, a l’estavellar-se l’avioneta biplaça en la qual viatjava. A les imatges se’l veu abandonar l’artefacte estrellat, ferit i desorientat. Remolcaven una pancarta electoral: «Vota pel teu país. Vota l’UKIP». 

UKIP. ¿Què podem dir de l’UKIP? El partit de la dreta populista va ser determinant perquè calés l’euroescepticisme al Regne Unit. Tot i que va néixer el 1993, no va ser fins al 2014 que va aconseguir notorietat, amb Farage al capdavant. L’UKIP va saber trobar el seu espai quan els partits tradicionals van deixar de tenir receptes per a una realitat que avançava massa ràpid. Amb discursos simples i promeses il·lusòries es va guanyar l’atenció de tots aquells que se sentien exclosos. L’ascens de l’UKIP va arrossegar el llavors primer ministre conservador, David Cameron, a convocar el referèndum sobre la pertinença a la UE. La resta ja és història. 

L’èxit de la mentida

Notícies relacionades

Farage reapareix amb un nou partit contra les restriccions

Farage: «Trobaré a faltar fer de dolent»

El desembre del 2018, Farage va abandonar l’UKIP i va ser un dels fundadors del Partit del Brexit. Van guanyar les últimes eleccions europees al Regne Unit. Amb la pandèmia, el partit es va declarar en contra de les restriccions imposades pel Govern i va canviar de nom: Reform UK. Farage va renunciar al seu lideratge el març del 2021. Ara, ha reconegut que el «Brexit ha fracassat» perquè els polítics britànics «han demostrat ser tan inútils com els comissaris de Brussel·les». Ni una mica de remordiment ni contrició.  

Plantat davant el mirall, ¿ha arribat Farage a reconèixer, tot i que només sigui per a si mateix, la seva responsabilitat en el desastre? No s’intueix un catàrtic examen de consciència. Ansiós de fama i diners, cisellats en l’egoisme, l’arrogància i la deshonestedat, a Farage no li va importar mentir fins a polaritzar el país fins a nivells demolidors. El Brexit ha resultat desastrós per al Regne Unit, com les veus assenyades advertien. És la prova del fracàs d’un discurs que, no obstant, no deixa de guanyar adeptes: davant la incertesa del present i la por del futur, la temptació d’enyorar un passat que mai va ser tan gran com el record i que, en qualsevol cas, és impossible de revisitar.