Guillermo Lasso, la tieta Filomena al purgatori

Haurà sigut precisament per tenir més estones lliures que fa uns dies Lasso va dissoldre per decret l’Assemblea Nacional. Ho va fer mitjançant una figura legal d’aquell país que es denomina «mort encreuada», i per evitar el judici polític que s’havia iniciat en contra seu, per malversació. És una característica de tots els polítics del món, intentar evitar mitjançant algun subterfugi qualsevol acusació en contra seu, així que Lasso ha fet el que s’esperava d’ell. Si hagués dirigit la seva mirada a la mare pàtria, en concret al nord-est, s’hauria embolicat en la bandera cridant als quatre vents que se l’ataca per estimar l’Equador, aquí aquestes coses sempre funcionen, i des de Pujol fins a Laura Borràs, els dirigents acusats de corrupció en tenen prou amb assegurar que són perseguits pel seu amor a Catalunya, perquè, si bé no tots, una part dels catalans s’ho empassin. Encara n’ha d’aprendre molt, Lasso.

Diversos partits de l’Assemblea Nacional sospiten que la «mort creuada» –res a veure amb ‘el cruzaíto’ que va ballar Chiquilicuatre a Eurovisió quan aquest festival era un esdeveniment seriós– és una estratègia de Lasso per quedar-se al poder. S’ha de veure com de perspicaços són a l’Equador els membres de l’oposició, potser els va donar alguna pista que les intencions del president podien no ser del tot netes el fet que policia i Exèrcit blindessin ràpidament l’edifici de l’Assemblea. Quan a Sud-amèrica l’Exèrcit envolta un Parlament, no sol ser per rodar un espot que animi els joves a allistar-se, ni per recollir les escombraries davant la vaga d’empleats municipals, sinó per demostrar qui mana. Segons aquest baròmetre, a l’Equador mana Lasso.

Banquer

Lasso és banquer (continua sent un dels principals accionistes del Banco Guayaquil), admirador de José María Aznar i supernumerari de l’Opus Dei. Si amb aquesta carta de presentació el van elegir els equatorians president, que no vinguin ara a queixar-se, no esperarien un indigenista. Com a bon banquer, a l’arribar a la presidència va prometre abaixar els impostos. Bé, com a bon banquer i perquè, a causa de la seva fortuna personal, tributa uns 700.000 dòlars a l’any, cosa que –més enllà de la ideologia que pugui tenir– és una raó de pes per revisar a la baixa el sistema impositiu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Manejar l’Estat com si fos una empresa obliga a molt. A Lasso, per exemple, el va obligar a mirar cap a un altre costat quan a principis d’any va sortir a la llum una trama de corrupció en empreses públiques, liderada pel seu cunyat. Un president sense cunyat murri és com un rei sense corona, com un texà sense pistoles, com un Vinícius sense cabreig. Lasso, família obliga, després de dos dies mirant cap a un altre costat, va treure ferro al tema i va defensar públicament el cunyat. Tot i que amb tanta mala sort que, després d’això, quatre dels principals implicats en el cas van fugir del país, un dels quals, pel que sembla, llogant un camió blindat per emportar-se tot l’acumulat amb els tèrbols negocis. Per si no fos prou, fa un mes, va aparèixer assassinat un empresari testimoni clau del cas. De tota manera, seria molt arriscat atribuir aquesta mort al seu paper de testimoni: gràcies a l’extraordinari augment de la criminalitat que ha experimentat l’Equador des que Lasso va accedir a la presidència, l’homicidi podria obeir a qualsevol causa. La part bona que les bandes organitzades i el narcotràfic controlin ja part del país és que un pot escollir entre un ampli ventall de motius per ser assassinat, no com en altres països, on només n’hi ha d’econòmics i passionals, quin avorriment.

Amb la «mort encreuada», l’Assemblea perd el seu poder i queda gairebé per complet a la presidència durant sis mesos, quan hi haurà d’haver eleccions. Ja veurem, que el poder és molt llaminer, i a Sud-amèrica, més. De moment, ha emergit el supernumerari de l’Opus que habita en Lasso, declarant que ha «triat governar sis mesos al purgatori abans que dos a l’infern», tot i que es diria que, com tants governants, ell prefereix acollir-se al fet que la seva mà dreta no sàpiga el que fa la seva mà esquerra (Mateu, 6:3). La meva tieta Filomena també era molt creient.