Atrapats

Ja fa molts anys que girem entorn del políticament correcte i comencem a veure alguns dels seus efectes perversos, segurament poc calculats. D’aquests efectes per als quals necessites perspectiva, com per veure créixer l’herba. Ha acabat per convertir-se en una espècie de gàbia daurada per a la realitat, entre els barrots de la qual s’escapen els radicalismes, especialment el de dretes. El centre i l’esquerra política haurien de ser valents a l’hora d’abordar temes complexos com la immigració, la marginalitat, el problema d’accés a la vivenda, l’encariment de la vida, la seguretat. Són problemes complexos, de solució lenta, carregats de matisos, que rendibilitzen els extrems al simplificar-los. Contenen una llarga gamma de grisos per als quals ja no tenim capacitat d’atenció. Ni paciència ni ganes, perquè ens hem acostumat al ritme del desplaçament de ‘posts’ a les xarxes socials, acció-reacció, i també perquè hi ha qui aprofita per agafar la drecera de les solucions simples i binàries, els bons contra els dolents. És clar, la gàbia del políticament correcte i el propòsit necessari de no estigmatitzar determinats col·lectius impedeix pronunciar amb les paraules exactes algunes problemàtiques. Per exemple, en matèria de seguretat o ocupació. O que sigui un esport de risc dir que algú que cobra tres mil euros a Barcelona pot tenir problemes per arribar a fi de mes. No hauria de ser tan arriscat, és una dada que ens hauria de donar la mesura que cada vegada són més difícils les coses per a més gent, fins i tot els que cobren un gran sou, cosa que és una mala notícia per als que ja estaven malament abans.

Temorosos que els mitjans participem de reduir els seus missatges i els acusem de racistes o classistes, o que assenyalem la seva incapacitat per gestionar problemes complexos, aquests partits de la centralitat i l’esquerra no aborden amb transparència alguns problemes. Els extrems, que ho oloren, ho diuen alt i clar, i sense els matisos imprescindibles. I els mitjans juguem, de vegades, els fem el joc. La realitat és molt complexa. Si hi ha algú amb ganes autèntiques de frenar l’auge del radicalisme, si es considera un problema essencial que els joves sentin una afecció especial pel frontisme, si preocupa, per exemple, veure menors fent-se fotos amb els líders de Desokupa, algú ha d’abordar de cara i amb responsabilitat i transparència els problemes socials. I només es pot creuar els dits perquè la societat els entengui amb maduresa. Val la pena córrer el risc, el pitjor que pot passar és que el resultat sigui el mateix que si no ho intenten.