La nova fe

No és nova, però anirem per parts. Aquesta setmana han coincidit al meu escriptori La societat de la desconfiança, de Victòria Camps (Ed. Arpa), i Ambició moral, del nou guru de moda Rutger Bregman (Ed. Empúries), amb qui he tingut el privilegi de poder parlar. Llegits junts, els dos llibres són brúixola. Camps s’encarrega del diagnòstic. El que ens passa en aquest món, que està molt estrany, és que vivim en un temps marcat per la sospita. Desconfiem de les institucions, dels mitjans, de la ciència, dels veïns i gairebé de què veuen els nostres propis ulls, o sense el gairebé. Camps adverteix que la desconfiança és un cercle viciós. Agafa cos, genera més fractura i arriba a amenaçar la convivència.

Notícies relacionades

Novetats a ‘La ruleta...’

Males notícies: s’acosta Halloween

Bregman, per la seva banda, és un tipus que va anar convidat a Davos el 2019, quan tenia 31 anys, i va denunciar davant dels assistents el gran problema que representa per a l’economia mundial l’evasió d’impostos. "Els rics no paguen la part dels impostos que els pertoca", "veig que es parla d’igualtat, participació, justícia i transparència, però gairebé ningú planteja el veritable problema de l’evasió fiscal. Un se sent com si estigués en una conferència de bombers i ningú tingués permès parlar sobre l’aigua". Pel que sembla no l’han tornat a convidar. A Ambició moral planteja que milions de persones que se senten atrapades en carreres professionals sense sentit deixin de malgastar el seu talent i s’impliquin en la solució dels grans problemes del món, que converteixin els seus ideals en la seva feina. És una persuasiva guia pràctica per a idealistes. Diu que les societats han de recuperar l’ambició d’imaginar institucions més justes i inclusives, basant-se en una idea gens nova. Que la majoria de persones són cooperatives i decents. Jean-Jacques Rousseau fent un volt pel 2025.

Gairebé una religió, diria un altre, amb claus travessant-li els palmells de les mans. Gens nou, només que l’humà sempre ensopega amb la mateixa pedra. Contribuir, cooperar, ajudar i finalment, confiar. El que ve després és viure amb esperança, una cosa que diuen que és l’últim que es perd.