Alguns perquès del creixement de l’antifeminisme entre els adolescents

És important connectar fenòmens que des d'una perspectiva superficial podem pensar que no van de bracet. En aquest sentit, la creixent onada ultraconservadora que s'està produint a gran part del planeta i que està orquestrada i promoguda per sectors i ‘lobbies’ fonamentalistes socialment privilegiats està aconseguint calar socialment a través de diferents canals i temàtiques. Així, podem veure per exemple com la deriva antiavortista també té la seva translació al moviment antifeminista i la creixent comunitat a Instagram de dones que mostren -de manera glamuritzada- la suposada elecció de viure exclusivament per al marit i la prole.

Tots aquests moviments -entre d'altres- promouen tornar a valors ultraconservadors i es presenten com “l'esperança” populista contra una societat suposadament en desordre i caos. Aquests nous/vells models han aconseguit connectar amb un sector de joves que, encara que han nascut en una societat privilegiada, no senten que els discursos polítics i/o institucionals els ofereixin solucions o propostes per fer front a les seves inquietuds i dificultats.

A l’’altre costat’

En segon lloc, i en relació amb el punt anterior, l'etapa adolescent es defineix, entre moltes altres coses, per la necessitat de construir-se en oposició a la generació materna/paterna. Aquestes generacions de mares i pares (entre les quals m'incloc) que hem intentat promoure valors d'esquerres, i promoure la llibertat, la solidaritat, el relativisme del bé i el mal, etc. han provocat que la mirada crítica cap a la política i el món institucional se situï “a l'altra banda”. És la manera de sentir-se transgressor/a. Ara com ara la política institucional és suposadament feminista. El discurs institucional està liderat per un sector de persones de mitjana edat. Encara que ens pesi.

La societat continua requerint transformació feminista, però la mirada des de l'adolescència, en molts casos, és de gent gran que defensa valors que senten que no estan en els seus codis. Algunes opressions ja no les senten o, com a mínim de la manera com les transmetem. Malauradament, la ultradreta ha identificat aquesta situació i es presenta -amb tota la seva demagògia- com l'alternativa “moderna” popular, senzilla i directa. Fugen d'anàlisis complexes, però necessàries que són difícils de defensar en l'era de les xarxes socials. La proposta de les dretes els posa en safata continuar sent adolescents que s'enfronten a les generacions anteriors.

Aquesta qüestió ens porta al tercer punt que és, alhora, un repte. La institucionalització i la “correcció política” en la manera com abordem els feminismes i les polítiques feministes aquells/es que tenim el privilegi de tenir una veu (majoritàriament persones adultes), potser allunyen un sector important de joves i provoquen la reacció contrària a la que preteníem.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Allò que no es pot anomenar, allò que no es pot sentir, allò que no es pot dubtar s'acaba convertint en un tabú que pot emergir en forma de radicalitat que permet reafirmar-se. Si el relat i les polítiques feministes que haurien de possibilitar dubtar de tot, alliberar-nos a totes -i també a tots- que haurien de ser un moviment emancipador, es llegeixen com una cotilla de la qual alguns joves volen fugir és que alguna cosa ens hem de plantejar.

En tot cas, el feminisme no és un problema en si mateix, és un problema de com en patriarcalitzem les pràctiques. Crec que si només ens quedem amb la idea -a parer meu una mica simple- que una part significativa dels adolescents no compren el feminisme com a motor d'alliberament social no és només perquè els homes estiguin perdent privilegis individualment. Els drets de les dones són indissociables dels drets socials i de la transformació per arribar a un planeta habitable en tots els sentits. Aquest és el repte dels feminismes. Aquest és el repte per a les noves generacions.