La serp, la closca i l’ou

Connivència

Això és així. Es miri com es miri. Qualsevol matisació, qualsevol edulcoració de l’escena, va a favor dels violents i ens enfronta a una situació que no és patrimoni exclusiu del futbol i del seu entorn, sinó que s’estén a tota la societat. El cas dels feixistes aglevats sota la bandera de Desokupa, amb la uniformitat cohesionadora de la violència explícita, n’és l’últim exemple. Per això cal denunciar no solament la seva presència, que incorpora la possibilitat d’anar ocupant espais de poder civil, no solament el comportament descerebrat, sinó sobretot totes aquelles plataformes d’opinió que els edulcoren o matisen. Sense anar més lluny, i arran dels fets de Cornellà-el Prat, les declaracions de qui va ser president de l’Espanyol, Joan Collet. Ha dit que “la gent no va saltar per agredir jugadors, va saltar perquè marxessin al vestidor”. És a dir, els justifica, en banalitza les accions. Primer de tot, encara que ho haguessin fet “només” per provocar la desbandada i les corredisses, això també seria violència. I a fe que ho van aconseguir. No pas per decisió lliure dels jugadors i els tècnics del Barça, sinó perquè temien justament que la intenció dels ultres fos l’agressió. Agredir no és només donar un cop de puny o llançar una tanca, sinó amenaçar amb una tanca o amb un cop de puny per aconseguir un objectiu. La intimidació forma part intrínseca de la violència. En segon lloc, ¿com sabia Collet les intencions últimes dels furibunds atacants? Vist en directe, aquella colla de feixistes més aviat semblava que volien atonyinar. D’acord, no tota l’afició de l’Espanyol és així. Certament. Però no parlem només de futbol, sinó de connivència i commiseració (i tolerància) amb la dreta extrema. La serp que desclou la clova de l’ou.