Canvis en el moviment Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Okupes d’ahir i d’avui
La professió de futur, almenys a Catalunya, és la d’okupa. Als okupes no hi ha qui els tussi, gaudeixen de bona premsa, i viuen sense donar cop
Una nit de l’estiu passat, estava fent la cervesa en una terrassa de cala Montgó. Al costat es va asseure un grup de sis o vuit xavals d’aspecte ‘pijo’. Al cap de poc, estaven manejant els seus mòbils d’ultimíssima generació mentre es fotien entre pit i esquena gintònics d’aquells que et serveixen en una peixera i amb minestra de verdures surant. A penes acabar-lo, en demanaven un altre. «Deuen haver vingut sense sopar», vaig pensar. Els vaig mirar amb enveja, i vaig donar un cop d’ull a la meva trista canya i al meu vetust mòbil.
—Has vist aquests? —em va comentar l’amic amb qui estava, a l’adonar-se que els dirigia l’atenció—. Són els okupes que van entrar fa dos dies a la casa del meu veí anglès, aprofitant que aquest estiu no ha vingut. Els veïns hem avisat la policia, però no hi ha res a fer.
No vaig veure cap família buscant un sostre on acollir-se, no vaig veure uns immigrants acabats de saltar de la pastera, no vaig veure un aturat a qui acabaven de fer fora del pis per impagament. Vaig veure com demanaven un altre gintònic.
Revolució per diversió
Déu-n’hi-do com ha canviat el moviment okupa. Als inicis eren joves que protestaven contra el mercat immobiliari i alhora que okupaven, s’integraven en el veïnat i, fins i tot, pretenien millorar-lo. S’han adonat que això requereix algun esforç i que la vida és més plaent si et dediques a estimular-te amb substàncies externes, practicar sexe amb el primer que enxampis i tocar els bongos, si pot ser no tot alhora. També les revolucions eren en origen cosa de qui no tenia res a perdre, fins que a Catalunya vam inventar la revolució per diversió de la classe alta. Allà on es perverteix la idea de revolució, bé pot pervertir-se la d’okupació.
Problemes de seguretat i de sorolls a banda, el que em molestaria de tenir veïns okupes és aixecar-me cada dia per anar a treballar mentre ells no foten ni brot. Això no hi ha home que ho suporti. Fins fa poc aquestes coses només passaven a la Casa de la Republiqueta, a la llunyana Waterloo. Els veïns del Vivales han de passar-ho tan malament com els dels okupes contemporanis, anant cada dia a treballar per guanyar-se el jornal mentre els seus veïns es passen el dia de festa i no hi ha qui els desallotgi.
Estem marejant massa els nostres fills amb el que els convé. Entono el ‘mea culpa’. Jo aspirava que, de gran, l’Ernest fos un oprimit, així l’hi vaig dir després d’un passeig pels barris d’alt nivell, on vam veure llaços grocs a mansions amb gespa i piscina, més gran aquell com més metres quadrats tinguessin aquestes. El procés va morir i el pobre Ernest no va tenir temps de convertir-se en un oprimit d’aquests. Sense procés i desapareixent amb dissimulació els llacets grocs de balcons i façanes («Llaç groc, ¿diu? Em sembla que es confon, jove, en aquesta casa no n’hem tingut mai»), el vaig animar a fer-se ‘influencer’, que això sempre ret i també es treballa poc. Em vaig equivocar un altre cop. La professió de futur, almenys a Catalunya, és la d’okupa. Als okupes no hi ha qui els toqui el crostó, gaudeixen de bona premsa i viuen sense fotre ni cop. Com a molt, surten del cau un parell d’hores al dia per intentar fer malabars en un semàfor i mirar amb mala cara a qui no els dona almoina. Com a forma de vida, sembla ideal. Demà li compraré a l’Ernest uns bongos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
