Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Doncs esclar que ‘hi ha cases d’algú’
Estem, sens dubte, davant una elemental col·lisió de drets. El de propietat i el de l’accés la vivenda. La propietat ja no és absoluta, està subjecta a la seva ‘funció social’
Els més joves potser no han escoltat la tornada d’aquest gran tema de Jaume Sisa, «casa meva és casa vostra / si és que hi ha / cases d’algú», que el cantautor va escriure a la darreria del franquisme. El curiós és que a Catalunya tenir un pis o casa de propietat és la norma. Mentrestant, un pis de lloguer és menys habitual. De fet, durant molt temps, es va considerar aquesta aspiració –comprar-se una vivenda– un ideal que curullava les necessitats bàsiques de les classes treballadores. Era el que amb tant encert el president Francesc Macià va definir com la ‘caseta i l’hortet’.
En una tessitura de preus desorbitats i amb una inflació galopant, l’esquerra ha promogut una llei de la vivenda per afavorir l’accés a aquesta. La qual cosa no només és lloable, és just. Perquè quan el preu d’una vivenda o el seu lloguer estan pels núvols i ofeguen les finances de bona part de la classe mitjana, és imperiós intervenir. I cal posar èmfasi en aquest concepte de classe mitjana que contribueix al fisc, a partir de la definició que estableix l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Això és, els que sumen uns ingressos d’entre el 70% i el 200% de la renda mitjana. Per tant, el gruix dels nostres congèneres.
Addueix la dreta problemes d’aplicació. Les receptes de la dreta sempre passen per donar empara als que millor coberts caminen. En el cas dels de Puigdemont s’evoca una cortina de fum per salvar contradiccions: invasió de competències. El que a més tampoc és cert. Rar, a més, que els que tant menyspreen les engrunes de l’autonomisme ara s’erigeixin en els seus ardus defensors a compte de no mullar-se i eludir responsabilitats.
En aquesta qüestió estem, sens dubte, davant una elemental col·lisió de drets. El de propietat i el de l’accés la vivenda. La propietat no ja no és absoluta com ho era, per exemple, en el Dret Romà. Està subjecta a la seva ‘funció social’. Per això l’especulació amb aquest bé tan imprescindible –de dret a sostre– ha de ser acotat.
El que no vol dir que no s’hagin de protegir els drets d’aquelles persones que amb la seva suor i estalvi han invertit, per exemple, en un segon immoble. O els que siguin. I allà també s’està produint avui una feridora injustícia. Cada vegada són més les persones que lloguen el seu pis i pateixen un calvari davant el seu impagament. Ni guanyant el plet, després de costejar onerosos advocats, recuperen la seva propietat. Perquè pot ser que el jutjat no executi per, entre altres motius, estar col·lapsat. O a saber. El que sí que continuen pagant aquests soferts estalviadors són els rebuts, com el de la comunitat o l’IBI, que no és poqueta cosa. Això si no li endossen el rebut de la llum o el gas.
Notícies relacionadesÉs aquesta una situació inadmissible que es dona i davant la qual el sistema ha de respondre. Si legislem per tractar de no desemparar els que desitgen una vivenda, també cal emparar aquelles persones que han posat la seva de lloguer i pateixen un impagament que pot arribar a ser demolidor.
Vigilar que quan s’estira la manta per donar empara a qui ho necessiti no es faci a costa de treball aliè hauria de ser prescriptiu. Doncs si no és així es penalitza l’esforç, el treball i fins i tot l’equitat del sistema. A la fi ningú que té casa en propietat es planteja que no sigui la seva o la dels seus fills. Faltaria més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
