La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Les nàusees de Pablo Iglesias

Coincidint amb el desacord entre el Kremlin i Vox, Pablo Iglesias no ha deixat d’apel·lar a la fibra antiianqui que hi continua havent en una part de l’esquerra espanyola

Periodista i escriptor. Membre del Comitè Editorial d'EL PERIÓDICO

Público

Si no em falla el cercador, l’última vegada que Santiago Abascal es va pronunciar de manera contundent sobre la invasió russa d’Ucraïna va ser a principis del 2022, quan va condemnar «el brutal atac a la sobirania d’Ucraïna» i va exigir Vladímir Putin que fes marxa enrere. Era poc abans d’un viatge a Polònia que el líder de Vox afirmaria que el Govern ultraconservador i populista de Mateusz Morawiecki mostrava el camí de la dreta europea. Des d’aleshores, Abascal ha moderat el seu perfil i ha preferit no fer declaracions que poguessin molestar el seu altre gran confrare, Viktor Orbán, el principal suport de Moscou a la Unió Europea, i les bases de Vox fascinades pel ‘machoman’ que cavalca per les estepes russes amb el pit descobert. La seva prudència no sembla haver fet efecte. Putin no li ha perdonat aquell alineament amb els polonesos i ha començat a pensar que Vox ja no li resulta útil per soscavar el Govern de Pedro Sánchez, un dels més compromesos amb Ucraïna. Coincidint amb aquest desacord entre el Kremlin i Vox (i altres partits de l’extrema dreta europea), Pablo Iglesias no ha deixat d’apel·lar a la fibra antiianqui que hi continua havent en una part de l’esquerra espanyola des que l’Oncle Sam va acollir Franco com ho havia fet amb Trujillo, per molt malparit que fos. Per a això, i amb una constància digna de millor causa, el líder de facto de Podem no ha deixat de denunciar una llarga llista de periodistes que acusa de fer el joc del poder començant pel de l’OTAN. Recorrent els seus últims pronunciaments (en mitjans alternatius, però també en d’altres de molt establerts), em surten 17 noms de col·legues ubicats, la majoria, en la franja progressista de l’espectre professional i que constitueixen, en paraules seves, un ‘món mediàtic nauseabund’. A molts, efectivament, ens produeixen nàusees les llistes de periodistes. A mi, des que Martin Villa em va advertir una vegada, en una reunió en el Govern Civil de Barcelona, en la qual també hi havia Josep Pernau i Enric Sopena, que jo no li podia preguntar pels límits de la transició perquè era en la llista dels que en quedarien fora

La recent incorporació de Marc Marginedas a la llista de Pablo Iglesias ha fet que escrigués aquest article. No diré del Marc que és una bona persona, perquè, com escriu el mateix Iglesias, parlant d’alguns periodistes que pretenem ser-ho, «també en l’exèrcit de Hitler hi havia bones persones». Tampoc recordaré els mesos que va estar en mans dels assassins d’ISIS, perquè algú podria dir que això no ve a tomb quan es tracta d’il·luminar el veritable significat del fitxatge de la periodista russa Inna Afinogenova per part de Canal Red, la televisió promoguda per Iglesias. N’hi ha prou de dir que es tracta d’un professional excel·lent, reconegut internacionalment. Un periodista que només pacta amb la veritat. No és un «tertulià agraït», com l’ha qualificat Juan Carlos Monedero en un lapsus freudià tant lamentable com significatiu. És tot el contrari. Després d’haver sigut un implacable reporter en la complexíssima guerra de Síria, el Marc és avui un profund coneixedor de la realitat russa que ens va advertir, molt abans de la invasió d’Ucraïna, del que passaria.

Suposada opositora

Notícies relacionades

La recent incorporació de Marc Marginedas a la llista de Pablo IglesiasN’hi ha prou de dir que es tracta d’un professional excel·lent, reconegut internacionalment. implacable reporter en la complexíssima guerra de Síriaprofund coneixedor de la realitat russaNo entraré en el fons de l’assumpte Afinogenova sobre el qual ell mateix ha escrit en aquestes mateixes pàgines. Només afegiré que resulta si més no curiós que algú que acaba d’arribar de Rússia com aquesta periodista es fiqui en l’embolic de la política espanyola amb tant ímpetu. És com si el meu pare hagués començat a ximplejar amb les intencions del Tercer Reich a l’arribar a París, el 1939. (Quant a la seva suposada condició d’opositora, l’argument ens provoca somriures als que sabem com les gasta l’antic KGB).

Les coses no li van gaire bé a Podem a les portes de les pròximes eleccions, i ho lamento. Les complexes raons del seu baix perfil electoral no són el propòsit d’aquest article, però alguna cosa deuen tenir a veure amb la persona que exerceix el lideratge de facto de la formació. Tant o més que els «palmeros del poder» que tantes nàusees provoquen a Pablo Iglesias.

Temes:

Guerra Rússia - Ucraïna Rússia Pablo Iglesias Ucraïna

Inicia sessió 0 Comentaris