¿Aigua per a la indústria, l’agricultura o el turisme? | Gestionar recursos escassos

L’alternativa és el nostre sistema d’economia de mercat, en el qual el preu s’utilitza per forçar que l’oferta i la demanda encaixin. Si un bé és escàs, el seu preu puja i incentiva a que més gent fabriqui aquest bé; pel contrari, un bé molt abundant tindrà un preu baix i desincentivarà la seva producció. El president Pere Aragonès ha dit aquesta setmana que aposta per un turisme de creuers del «màxim valor afegit». Ha dit la paraula clau: els recursos s’han d’assignar on hi hagi més valor afegit. El valor afegit és el que ha aportat la millora de productivitat, que ha fet que la humanitat tingui el benestar d’avui. Com en tota l’economia de mercat, cal que hi hagi una regulació adient, car podria passar que el turisme de creuers tingui un valor afegit molt millor que el treball de les start-ups tecnològiques, per dir alguna cosa, i Barcelona dediqui tots els recursos als creuers, col·lapsant el trànsit del port i dels carrers. Per tant, posar un preu suficientment alt al creuer hauria de permetre una assignació de recursos més òptima, fins a trobar un bon equilibri.

Però aquest debat avui ve a lloc per parlar de l’aigua i de la superfície agrària. L’aigua s’està tornant un bé molt escàs i necessari. «Que resolguin les fuites en el sistema de distribució!», diu la gent. És evident que això ha de ser així, i el preu de l’aigua en origen (en la captació) hauria de ser suficient impuls per resoldre el problema de les fugues. Però si l’aigua que es pren al Ter no té valor econòmic (ningú paga als actors de la conca la pèrdua de cabal del riu), difícilment es prioritzarà l’acció de rehabilitar les canonades, perquè en origen és gratis. Tornant a l’assignació de recursos, el que cal és posar el preu a l’aigua perquè se’n faci el millor ús. Avui Catalunya té un ús domèstic i industrial de 856 hm3/any i l’ús agrícola i ramader de 2.267 hm3/any, essent aquest un 72,6% del total d’aigua. Segons l’ACA, el sector agrícola no ha de pagar l’extracció d’aigua si no es contamina, mentre que el sector domèstic i industrial ha de pagar l’aigua a uns preus aproximats de 0,49 €/m3 si és potable i de 0,19 €/m3 si és industrial de captació, sense comptar el sanejament.

Si observem els recursos per valor afegit, el sector industrial aporta un VAB de 24.936 milions d’euros, amb 689.145 treballadors, l’economia metropolitana (bàsicament de serveis) aporta un VAB de 59.000 milions, amb 1.745.000 treballadors, i el sector agrari aporta un VAB de 1.550 milions, amb 69.287 treballadors. És a dir, el 72,6% del recurs d’aigua va destinat al 2% del valor afegit brut i al 3% del treball de Catalunya.

Hem dit que les assignacions del mercat s’han de regular. És evident que no convé a ningú deixar sense aigua al món agrícola, perquè d’ell depèn la nostra alimentació. Però una cosa és la sobirania alimentària i una altra l’exportació massiva, com passa de forma especial a alguns sectors com el porcí i la seva cadena alimentària o l’alfals que s’exporta a Orient Mitjà. És en aquesta mena de qüestions on posar preu a l’aigua podria ajudar a millorar l’assignació del recurs. Si el preu de l’aigua de rec fa inviable una explotació per aliment humà, caldrà resoldre-ho amb una subvenció per collita fins que l’explotació sigui viable. En canvi les explotacions dedicades a alimentació animal per exportació, haurien de pagar per l’ús de l’aigua sense cap ajuda. Els turistes consumeixen molta aigua, raó per la que també el seu preu als serveis turístics ha de ser alt. Apujant els preus ja veurem quina assignació farà l’economia.

La mateixa cosa passa amb la superfície agrícola. Aquests dies veiem tots els camps grocs de la flor de la colza. El producte es destina a oli per produir biodièsel, i la part sòlida del premsat, per pinso animal. De la mateixa manera que amb l’aigua, cal que el destí del terreny es faci tenint en compte amb el millor valor afegit. La producció de la colza, del blat de moro farratger, de la soja i de sorgo farratger és de 612.000 tones, amb un valor de mercat de 175 milions d’euros, ocupant una superfície de 31.640 ha. Si aquesta superfície destinada a farratge es destina a energia fotovoltaica, s’hi podrien col·locar 19 GW, amb una producció de 31.640 GWh, que tindria un valor econòmic de 1.900 milions, és a dir un valor afegit de 10,9 vegades més alt que el de la superfície dedicada a farratge.

He explicat els dos casos perquè ens trobem davant un debat que sembla impossible de fer, que sigui tabú. Ni els pagesos han de desaparèixer, ni la indústria ha de tancar, ni els turistes han de deixar de venir. El que cal és fer bé l’assignació de recursos i posar mecanismes de regulació.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

De la mateixa manera que passa amb l’energia, la millor solució no és subvencionar el preu del recurs, perquè el que cal és que millori l’eficiència. Com va passar amb el dièsel, amb la gasolina i amb l’electricitat, subvencionar una part del preu és un error, és molt millor aportar la pèrdua de l’activitat per una porta diferent, per exemple per una transferència bancària. Si a un camioner, per exemple, se li apuja el cost del carburant uns 400 euros al mes per augment del gasoil degut al CO2, és molt millor donar-li aquesta quantitat al seu compte que no pas subvencionar el preu del combustible. Encara que sembli igual, no ho és: el camioner té la possibilitat de ser més eficient amb la conducció, millorar els recorreguts i reduir el consum i continuar cobrant els 400 euros.

Com que les coses s’aniran embolicant en el futur, cal introduir aquest debat d’assignació de recursos segons el valor afegit que aporten i trobar solucions per no caure en injustícies ni en errors irreparables. Ni els pagesos són els jardiners del territori, ni els turistes han de ser la solució de l’economia, ni la indústria ha de produir a qualsevol preu.