Reflexions sobre la reforma del sistema públic de pensions

Ara es pretén millorar els ingressos per garantir la sostenibilitat del sistema, davant altres reformes orientades a reduir la despesa i a retallar prestacions. Es modifica el MEI amb una cotització addicional, fins al 2050, d’un 1% i 0,2% per a empresaris i treballadors respectivament. S’ajusta el càlcul de la prestació, i es pot escollir entre calcular-la amb la fórmula actual o agafant com a referència 27 dels últims 29 anys de vida laboral.

S’ha qualificat aquesta reforma d’insuficient i insostenible; fins i tot contrària al Pacte de Toledo, quan aquesta reforma es basa en l’‘Informe de seguiment i avaluació’ del 2020 que va votar el 80% del Congrés. Tret que es proposi que «a qui Sant Pere l’hi doni, Déu la beneeixi», una prestació de jubilació és necessària, sigui finançada mitjançant cotitzacions a la Seguretat Social o mitjançant contribucions empresarials a sistemes complementaris. Per a les empreses, l’impacte del cost de finançament és el mateix si és mitjançant cotitzacions a la Seguretat Social o a través de contribucions a sistemes complementaris. Per tant, ¿prestacions públiques o privades? ¿Quin és el model més eficient i eficaç per a unes prestacions estables, en una societat més igualitària i equitativa, en la qual la desigualtat és una amenaça per al creixement i el desenvolupament?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les prestacions de jubilació són un estabilitzador social, perquè cohesionen la societat, i econòmic, perquè permeten el consum dels pensionistes. La pensió pública, a més, redistribueix la riquesa. ¿Quins efectes socials tindria una reforma seguint un patró de retallades, que reduiria la despesa en pensions?

La Seguretat Social pública és el primer pilar del model de previsió social europeu, finançada pel sistema de repartiment, i els sistemes d’ocupació i l’estalvi individual són el segon i el tercer, finançats per sistemes de capitalització. Segons la llei, els plans de pensions no són, ni poden ser, substitutius de la Seguretat Social, ni haurien de fiar-ne el creixement a la transferència de recursos des del primer pilar. La previsió social complementària és positiva, però necessita mesures concretes per al desenvolupament, sense atacar el primer pilar: incloent-la com a contingut mínim dels convenis col·lectius, introduint l’’autoenrolment’ o establint que els plans de pensions d’ocupació contemplin el règim d’aportacions dels promotors. Així mateix, seria interessant reflexionar sobre el paper de les aportacions dels partícips en els plans de pensions d’ocupació per estimular l’estalvi individual.