Política impositiva Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Abaixar impostos no necessàriament ha de ser de dretes
L’esquerra no pot oblidar les classes mitjanes, que són el suport principal de la societat i representen el gruix dels seus electors
El valencià Ximo Puig va prendre la decisió de rebaixar la pressió fiscal a les classes mitjanes i treballadores, un concepte que pot ser tant elàstic com controvertit. En particular el de ‘classe mitjana’. Però no és aquest el propòsit d’aquest article, que, a més, podria derivar en una discussió bizantina sobre una qüestió nominal. Abusos inclosos. En una ocasió, una coneguda tertuliana va posar el crit al cel a la Televisió de Catalunya davant la pretensió del llavors vicepresident d’Economia, Oriol Junqueras, d’apujar la pressió fiscal a les rendes que tributaven 90.000 euros anuals, que a la fi són els de 100.000 si atenem les bonificacions universals. Va arribar a dir que allò era un atemptat a una «classe mitjana escassa». Això no deixava de ser una veritable presa de pèl quan el salari mitjà a Catalunya és avui de 25.000 euros.
Entretots
Anem per parts. Prenguem per ‘classe mitjana’ el que estipula l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE), que considera classe mitjana la que té una renda d’entre el 75% i el 200% de la renda mitjana. Això és, a Catalunya, aproximadament, entre 19 i 50.000 euros. Quin dubte hi pot haver que no s’entén per enlloc el fet d’atribuir a un increment de l’IRPF a rendes de 100.000 euros –o més– ser un atemptat a la «classe mitjana escassa». Els de 100.000 en amunt –sense que se’ls pugui dir rics– són ara com ara una selecta minoria en la nostra societat. Una altra discussió és si aquestes rendes ja cotitzen prou. Però això ja són figues d’un altre paner.
La rebaixa impositiva de Ximo Puig arribava fins a les rendes de 60.000 euros bruts. En qualsevol cas, l’anunciada era una rebaixa modesta per als contribuents. Només permetria estalviar entre 67 euros i 94,45 anuals en el millor dels casos. Però, entre d’altres, trencava amb un tabú que pretén que apujar impostos és progressista. I abaixar-los, conservador. La justificació de Puig –en guerra oberta amb la Comunitat de Madrid i el dúmping fiscal d’Ayuso– era diàfana. Es tractava de corregir l’impacte de la inflació en la carestia del cost de la vida.
El cas és que Catalunya es compta «entre les comunitats que més grava en l’IRPF els ingressos de 16.000 a 30.000 euros», segons ens explicava Agustí Sala. I en el tram de 30.000 euros, és la més elevada. Això, malgrat suportar un cost del nivell de vida clarament per sobre de la mitjana espanyola.
Fins ara, a Catalunya, la discussió s’ha plantejat sempre en si s’hauria d’incrementar la pressió fiscal. En particular, a les rendes més elevades. I a partir de quin tram. Als últims presidents sortits de la factoria de CDC aquesta era una qüestió que els costava d’encaixar. Pels barris on vivien i per la gent amb qui es relacionaven. «¿Però qui no guanya 60.000 euros?», va exclamar un d’aquests presidents davant el titular d’Economia (Junqueras) quan aquest va compartir una proposta fiscal a partir d’aquesta quantitat. Era un debat obert davant la necessitat de recaptar més diners. En aquest vaivé es van estudiar altres trams, a l’alça. Com llavors, el de 90.000, que va ser contestat per l’entorn mediàtic de la presidència amb allò que era un atemptat a «la classe mitjana escassa». Per llogar-hi cadires.
Notícies relacionades
L’esquerra, a Catalunya, ¿potser hauria de valorar el camí obert per Ximo Puig? Que, sigui dit de passada, poc o gens té a veure amb les exempcions fiscals d’Ayuso o del seu col·lega andalús. Si resultés que a les rendes de 30.000 euros se’ls està fregint a impostos, ¿no seria raonable obrir un debat sobre aquesta qüestió i no aferrar-se a tòpics sense més ni més?
L’esquerra no pot oblidar les classes mitjanes, que són el suport principal de la nostra societat i que, a més, també representen el gruix dels seus electors i, sovint, les majories socials. L’esquerra hauria de ser molt més receptiva amb les seves necessitats, amb la pèrdua del seu poder adquisitiu, amb la seva progressiva decadència. Però també amb valors que ha de recuperar al més aviat possible i sense complexos. Com la família. Com la seguretat. Com el dret a sostre respectant el dret de propietat d’unes classes mitjanes que s’han empassat hipoteques de tot tipus i que les han pagat religiosament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
