Masclisme institucionalitzat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un iogurt pel cap
La indiferència a actes de misogínia com els comesos a l’Iran és un punyal de doble tall perquè la que normalitzem a milers de quilòmetres no ens permet detectar la que tenim a prop de casa
Dues dones entren a comprar en una botiga de l’Iran. Un home se’ls acosta i al veure els seus cabells, les humilia, insulta i els tira un iogurt al cap. El botiguer fa fora l’agressor i defensa les dones. Conegut el cas, les autoritats del país detenen les noies per no anar tapades i castiguen el botiguer per haver-les defensat i per permetre que entressin al local sense hijab. D’això fa dos dies i no sembla que ens mogui cap altre sentiment que el de la indiferència, perquè no és notícia que a l’Iran, o tants altres països membres de l’ONU, es pugui escarnir i castigar les dones per la seva condició de gènere. Hem normalitzat tant l’existència d’un masclisme institucional i legal que no el considerem aliè a la lògica del nostre temps.
I, no obstant, ¿quin seria la nostra reacció si l’escena fos la mateixa, però canviant el factor gènere pel factor racial? Fem la prova. Imaginem dos homes de color que entren a la mateixa botiga sense amagar la seva condició de ‘negres’ i, justament per aquest insult al ‘pudor’, un home els llança un iogurt pel cap, i les autoritats actuen contra els agredits i contra el botiguer que els ha ajudat. En un cas així, és segur que l’opinió pública s’escandalitzaria, els gabinets polítics farien declaracions indignades, els organismes internacionals activarien mecanismes de ççdenunciaççdenúnciaçç, i una llarga tirallonga d’artistes mostraria la seva solidaritat.
Tot això passaria si les lleis de qualsevol país consideressin la condició racial com un motiu d’implacable persecució i crua repressió. Però aquest és un símil absurd perquè, superada la ignomínia de la Sud-àfrica racista, cap membre de l’ONU s’atreveix a limitar els drets d’una persona pel color de la seva pell, i molt menys reprimir-lo i castigar-lo per la seva condició racial. A empentes i rodolons, i després de molt dolor, el món ha sigut capaç d’erradicar el racisme de les lleis nacionals i, si bé el racisme continua existint en totes les seves formes, l’estómac del món ja no el digereix de forma institucional. Per això Nelson Mandela és un dels grans herois del segle XX, i per això mateix la hipòtesi és, en el dia d’avui, inimaginable.
Notícies relacionades
No obstant, si no es tracta de raça, sinó de gènere, totes les hipòtesis són possibles, incloent les que contemplen situacions d’extrema violència. La misogínia no només està en l’esperit constitucional de desenes de països, sinó que conforma el cos central de les seves lleis, especialment centrat en aquells països que apliquen la xaria islàmica. Es tracta d’un masclisme primitiu que causa un dolor extrem a milions de dones que, no obstant, viuen la seva repressió en absoluta soledat, perquè aquest tema no interessa a l’ONU, ni als països democràtics, ni a l’opinió pública, ni a les organitzacions solidàries, ni a les ‘celebrities’, ni al món intel·lectual... no interessa a ningú. L’exemple més recent ha sigut el de la revolta de les dones de l’Iran, tan brutalment reprimides –no se sap el nombre de morts per la repressió, però s’explica per centenars– com a globalment ignorades. I com elles, tantes altres dones musulmanes d’extraordinària valentia que condueixen la seva lluita enmig de la indiferència del món.
És una normalització del masclisme més atroç que sovint ens sembla aliè a les nostres vides, perquè està institucionalitzat en països llunyans. Però la indiferència és un punyal de doble tall perquè la misogínia que normalitzem a milers de quilòmetres no ens permet detectar la que tenim a prop de casa. ¿Quan parlarem clar d’aquest tema? ¿Quan parlarem de les nenes –sovint molt petites– que es passegen amb hijabs extrems pels nostres carrers? Les hem vist mil vegades, però no sembla que vulguem veure-les. I dels imams, ¿quan parlarem dels imams salafistes que, emboscats a determinades mesquites, imposen la segregació de les dones? ¿Quan de la pressió ambiental que es viu a determinats barris del nostre país, per imposar els criteris masclistes sobre les noies de la comunitat? La misogínia és una maldat tan violenta com el racisme, però a diferència d’aquest, s’imposa amb diürnitat i impunitat. En algun moment haurem de lluitar seriosament contra aquesta xacra letal. Primer per solidaritat amb el dolor d’altres dones. I segon, per autodefensa.
