Tornada a l’arena de les armes nuclears a Ucraïna

Després d’un breu parèntesi, en el qual l’atenció ha estat més centrada en el nul avenç de l’ofensiva russa i en el suposat pla de pau xinès, l’amenaça de les armes nuclears ha tornat a fer acte de presència. Vladímir Putin va anunciar, la setmana passada, que ben aviat estarà operativa la infraestructura necessària per poder fer servir armes nuclears tàctiques (ANT) russes des Bielorússia. En termes més concrets va detallar que ja hi ha una desena d’avions del seu veí (probablement Su-24) que poden portar ANT; que ben aviat arribaran al seu territori els sistemes de míssils balístics mòbils Iskander-M, que també poden llançar aquestes armes, i que l’1 de juliol estarà finalitzada una instal·lació d’emmagatzematge per a les ANT.

Cal considerar, en primer lloc, que l’argument fet servir per Moscou per justificar la necessitat de fer aquest pas és absolutament insostenible. Putin diu que respon a l’anunci britànic d’una pròxima entrega de munició d’urani empobrit a Kíiv per als seus carros de combat, com si no fos conscient que no són armes nuclears, sinó únicament projectils convencionals amb un material molt dens, cosa que els permet penetrar pràcticament qualsevol blindatge dels blindats russos. Una munició que pot ser criticada per la seva radioactivitat i que resulta innecessària, ja que els blindats que pot fer servir Rússia no necessiten un projectil tan especial, però que de cap manera valida el desplegament d’armes nuclears fora del territori de la Federació de Rússia.

Aquest desplegament ens remunta a situacions ja conegudes, perquè fins al 1996, en el context de la Guerra Freda, Moscou ja disposava d’ANT tant a Bielorússia com al Kazakhstan, i fins i tot a la mateixa Ucraïna. Per tant, no som davant una cosa tan nova com alguns pretenen denunciar. I, tot i que és inevitable pensar en la seva possible incidència en la guerra a Ucraïna, resulta més immediat interpretar la mesura en una altra clau. D’una banda, amb aquest pas es consolida la subordinació de Minsk a Moscou, al respondre al desig de Putin de millorar el blindatge de l’enclavament de Kaliningrad, envoltat per veïns que són membres de l’OTAN (com Polònia i Lituània), on l’Aliança Atlàntica està incrementant també la seva presència. De l’altra, es podria interpretar la decisió russa com un moviment més en la partida d’escacs geopolítics que estan disputant amb els EUA des de fa temps, tot i que també és cert que, vist des de Kíiv, es tracta d’un moviment inquietant.

Notícies relacionades

Putin anuncia que desplegarà armes nuclears a Bielorússia

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

En la seva defensa, Putin pot adduir que la seva decisió no només no suposa la violació de cap acord de control d’armes, sinó que els Estats Units fan el mateix des de fa anys a Alemanya, Bèlgica, Itàlia, els Països Baixos i Turquia, tot i que també és cert que Moscou disposa d’un arsenal d’ANT molt superior al nord-americà. Finalment, cal assenyalar que, a diferència del cas occidental, en el qual es disposa d’una «doble clau» que suposa compartir la decisió del seu ús entre els EUA i el país amfitrió, en el cas rus és Moscou el que es reserva tot el control del procés.

En resum, l’anunci no suposa una escalada que porti inevitablement a traspassar el llindar nuclear. Molt més preocupant és que, en un context de debilitament del marc regulador de la proliferació nuclear, Rússia es mostri decidida a sortir del tractat Nou START i que des de fa uns dies hagi deixat de passar informació a Washington de la situació dels seus arsenals estratègics.