República i federalisme

La revolució de la Gloriosa, el setembre de 1868, va ser possible per la conjunció d’interessos entre burgesia, artesanat i obrers, cosa que explica el seu èxit inicial i l’aprovació de la Constitució democràtica de 1869. Però aquesta aliança es va anar esquerdant i es va trencar el 1873 amb l’arribada de la República, llastada per un component utòpic i maximalista que va derivar en desordre amb l’esclat d’insurreccions, tant al camp com a la ciutat, que volien fer realitat el procés revolucionari (de baix a dalt) promès pels líders republicans. En el primer govern de la República, a més del president Estanislau Figueras, figuraven com a ministres Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar, que en pocs mesos es van succeir al capdavant del govern. La República federal es va proclamar el juny d’aquell any, després de la celebració d’unes eleccions constituents amb molt poca participació i el boicot dels partits contraris. No va arribar a aprovar-se el nou text constitucional federal, l’esborrany del qual establia una divisió territorial de la «nació espanyola» en 17 estats, curiosament el mateix nombre d’autonomies que tenim avui. L’estiu de 1873 va marcar un punt de no retorn perquè el govern va ser incapaç de sufocar els alçaments cantonals, particularment rellevant l’episodi de Cartagena, magníficament novel·lat tant per Benito Pérez Galdós a De Cartago a Sagunt, com per Ramón J. Sender, Mr. Witt al cantó. En paral·lel als enfrontaments entre els federalistes, els ‘bakunistes’ de la I Internacional van promoure vagues revolucionàries, menyspreant el programa de reformes socials presentat per Pi i Margall a les Corts, que en canvi sí que va rebre l’elogi del socialista Federico Engels. Mentrestant, el perill carlí cobrava força a tot el nord d’Espanya, i la guerra a Cuba afegia més pressió. Després de la dimissió de Pi i Margall, Salmerón es va centrar a derrotar la fèrria resistència del cantó de Cartagena. El gir definitiu cap a una política d’ordre es va produir amb Castelar, contra el qual es van aixecar els seus companys de govern per considerar que s’havia allunyat de l’ideari federal. El van destituir, però el cop del general Pavía, republicà conservador, va dissoldre les Corts, cosa que va obrir un parèntesi de gairebé un any que va fer inevitable la restauració borbònica. La república federal va ser una experiència fallida perquè Pi i Margall, la figura més icònica del període no va poder consolidar la via legalista, al ser desbordat per l’esquerra. «No es realitzen els somnis dels pobles promovent insurreccions, que són sempre una calamitat, s’aconsegueixen els desitjos propagant les idees, portant-les a comicis quan els comicis s’obrin, aplanant-les amb força i amb ímpetu a les Corts...», va concloure a la llum dels fets el 1873. Al 150è aniversari, no ho oblidem.