Xi se cita amb Sánchez

El pròxim viatge a la Xina de Pedro Sánchez a requeriment de Xi Jinping està íntimament relacionat amb el fet que Espanya ocuparà la presidència de torn de la Unió Europea i amb la recerca pel president xinès d’interlocutors disposats a reflexionar sobre els detalls del pla de 12 punts presentat el 24 de febrer per aturar la guerra a Ucraïna. El Govern xinès deixa clar que dona per amortitzada la presidència de Suècia amb aquesta maniobra diplomàtica just després de la visita de Xi a Moscou i de l’afermament, si més no de paraula, de l’aliança estratègica amb Rússia. En l’afany xinès d’exercir com a mediador global, Suècia és un país massa pròxim a l’amenaça russa que, a més, té empantanegat el seu ingrés a l’OTAN per l’oposició explícita de Turquia i la dissimulada d’Hongria.

El desplaçament del president del Govern es produirà després del d’Olaf Scholz fa unes setmanes i abans del previst d’Emmanuel Macron l’abril, producte de la doble estratègia xinesa: obrir una via de comunicació raonablement sòlida amb la Unió Europea a través del país que la presidirà a partir del primer de juliol i, alhora, treure el màxim partit possible a la influència en el desenvolupament dels esdeveniments de l’eix franco-alemany que, amb totes les limitacions que es vulgui, és el nucli dur dels Vint-i-set. Dirigit tot a buscar una alternativa a la direcció dels Estats Units en l’estratègia general desplegada per Occident en la guerra d’Ucraïna.

Resulta excessivament alambinat buscar una altra explicació a la cita de Sánchez a Pequín. Els intercanvis bilaterals hispanoxinesos ronden els 40.000 milions de dòlars, una xifra important, però relativament petita per a un país del qual procedeixen el 14% de les exportacions a escala mundial. Tampoc figuren les empreses espanyoles entre les de més inversió a la Xina i la presència de capital xinès a Espanya no té les dimensions d’altres països de la UE. I en cap cas les relacions es veuen gaire afectades pel proteccionisme aplicat pels Estats Units als productes xinesos.

Per ocupar la posició de mediador, sense un altre competidor possible perquè tant els EUA com la UE s’han implicat sense més limitació que la no-bel·ligerància en suport de la independència d’Ucraïna, Xi necessita a més trobar interlocutors disposats a escoltar. Washington no ho és: no veu en el pla de pau més que una proposta útil a l’invasor, que neutralitza l’esforç militar d’Occident per ajudar Ucraïna i que persegueix saldar la guerra amb la consolidació russa als territoris ocupats. Aquest és almenys l’argumentari nord-americà, bastant diferent del d’algunes veus que a Europa, de forma manera més o menys clara, afirmen que s’ha de donar una oportunitat a una iniciativa de pau.

Que la gestió pequinesa de Sánchez doni fruits concrets són figues d’un altre paner. L’enrariment del clima polític entre Rússia i la UE i la consolidació del bloc atlàntic és tan evident, resulta tan manifesta la voluntat russa de danyar la unitat europea mitjançant aliats oportunistes –Hongria, Bulgària i algun altre– que és difícil que tot pugui anar més enllà de les bones paraules i d’algun acord bilateral de naturalesa econòmica. L’alto el foc encara és molt lluny.