Canvi climàtic: ni dilacions ni traves

El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) acaba d’emetre una de les seves insistents, reiteradament ignorades i cada vegada més apressants, crides a reaccionar. El seu últim informe confirma una vegada més que fins i tot en el millor dels escenaris ens encaminem cap a un escalfament d’1,5 a 2 graus centígrads que obligarà a prendre mesures de mitigació de les seves conseqüències, especialment a les regions del planeta que patiran aquest fenomen per sobre de la mitjana, com la nostra. Però encara més: projecta que amb les actuals mesures de reducció d’emissions ens encaminem a un interval de 3,2 ºC de conseqüències devastadores. La bona notícia, això sí, és que encara podem actuar per evitar-ho. Però ha de ser ara.

A mesura que les exigències i conseqüències pràctiques i concretes de què significa l’abstracte reduir les emissions es van concretant en forma d’iniciatives, renúncies i compromisos a prendre a nivell col·lectiu i personal, creixen les temptacions de dilatar la presa de decisions o d’assenyalar un altre. Una altra activitat, un altre país, un altre sector econòmic.

L’informe dels experts de l’ONU adverteix que amb la variable del temps no hi podem jugar. Per evitar que es facin realitat els pitjors pronòstics (i els dos graus a què cada vegada sembla més difícil de no arribar ja serien una notícia prou dolenta) seria necessari incrementar els esforços actuals i fer-ho sense cap dilació. El cost tampoc hauria de ser una excusa: qualsevol anàlisi freda demostra que el preu a pagar de la inacció és més gran que el d’actuar responsablement i en el seu moment.  

A més de la reducció inevitable de l’ús de combustibles fòssils i de matèries primeres, les mesures de reducció de les emissions afecten cadascun dels aspectes del nostre sistema econòmic i la nostra vida diària. En la línia, per exemple, de l’intent de la Unió Europea d’obligar que els fabricants d’equipament garanteixin la reparació durant una xifra determinada d’anys, en lloc de caure en el malbaratament del reemplaçament sistemàtic. Està en joc elegir entre la transició energètica, per més difícil d’assumir que sigui, o el decreixement de l’economia amb conseqüències encara pitjors. Tot i que un horitzó d’una raonable austeritat en el consum energètic cada vegada sembla més pròxim.

Entre aquests problemes que cal encarar hi ha el dels impactes ambientals locals de l’extracció de matèries primeres i la producció d’energies netes (des de les mines necessàries per fer realitat les tecnologies necessàries per a l’electrificació massiva fins als parcs eòlics o solars) davant els seus beneficis globals. Un dilema en el qual sempre serà necessària la mitigació de danys però, també, adoptar una mirada més àmplia. L’immobilisme és una cosa que no ens podem permetre, tampoc per raons de càlcul polític a curt termini. Decisions com, per exemple, el conjunt de mesures necessari per gestionar la sequera que estem travessant i per preparar-nos per a les que cada vegada més sovint patirem, no poden estar a mercè de les conveniències d’un calendari electoral, ni d’estratègies parlamentàries, guerres de l’aigua o dreceres al diàleg i el consens.