Esperant Pedri

Ara estem en situacions més pedestres, tot i que en realitat estem esperant, almenys els barcelonistes, que es regiri una incertesa rere la qual s’amaga una angoixa: ¿quan torna Pedri? No es tracta de sublimar l’extraordinari futbolista canari, però sí que es tracta d’invocar les raons per les quals ara és, en el futbol, com els déus que en el passat ens salvaven la vida. Evoco els noms de Ladislao Kubala, Luis Suárez, Johann Cruyff, Ronaldinho, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Lionel Messi i vostès ja m’entendran la naturalesa de la comparació.

Pedri va arribar al Barça quan era una promesa ferma d’un futbolista amb futur, i ara és la gran realitat que quan hi és resol algunes incògnites i, quan no hi és, sumeix en la penúria els que creiem que la solució a tot en el futbol... és el bon futbol. Per guanyar un partit, havent-lo organitzat bé, havent-lo plantejat bé, fa falta al camp, com va fer falta quan estava jugant l’actual entrenador, per exemple, una ment que sàpiga fins i tot on neix la respiració del contrari.

Ara és Pedri el jugador essencial, el cap pensant, el filòsof que on posa el pensament posa la cama, i resulta que es va trencar fa unes setmanes (mai acceptaré aquesta expressió, trencar-se, per parlar de les lesions, però aquí estic, sucumbint a la barbàrie del terme) i som orfes de Pedri en les setmanes més amargues (per altres circumstàncies) de la història blaugrana. Ara necessitem (avui necessitem, precisament) que guanyi l’equip per donar-li un respir al club, sumit en la incertesa més ‘cutre’ de la seva vida. És el futbol el que pot salvar en aquest moment la moral blaugrana, i no és que una victòria creï una nova època, perquè les coses no són així, però la veritat és que la goma d’esborrar (provisional) de l’èxit seria un bon triomf aquesta nit al Camp Nou.

Per a molts la clau d’aquest resultat era que Pedri fos al camp, amb Araujo, per exemple, perquè es desenvolupés al mig del camp la intel·ligència de jugar i a la defensa l’eficàcia de resoldre el perill que creen, sense pietat, els cinc Vinícius que juguen amb el mateix nom a la banda. I no hi és Pedri, hi és Araujo, però no hi és Pedri.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La llum de què parlava fa segles un entrenador que va ser cèlebre («La llum que va davant és la que il·lumina», deia Hernández Coronado, una mena d’Helenio Herrera casolà) no hi és, i és Pedri, que serà a la grada, mirant, amb uns ulls que, al camp i en moments gloriosos, fa que busquin els seus pares a la graderia per celebrar els seus gols.

És un mal major de cara a la confrontació d’avui. Tant de bo els altres pedris que hi hagi en l’alineació, tot i que no siguin Pedri, prolonguin la seva manera de ser, la seva capacitat de jugar, la seva alegria de celebrar i de mirar, superin amb la seva intel·ligència la figura d’aquest Godot que estarà mirant des de la grada.