La taca vermella i i la navalla

Ella també té onze anys. O deu. O dotze. És bona estudiant, o se li ha entravessat el curs. Li encanta la moda, o no li importa. Vol ser Rihanna o Alexia Putellas. Influencer o advocada. Tant fa si és alta o baixa, rossa o morena, el que importa és que a ella se li ha despertat una por que encara no sap entendre gaire bé. Pot sentir-ho, fins i tot. És un brunzit.  

De vegades, la sent tan propera que se’n defensaria a manotades. Aquí i allà. Espantar-les, per si són les vespes. Evitar que els fiblons se li clavin a la pell. Ha d’estar alerta, es repeteix. Preparar-se per fugir, si fa falta. Però té por que les cames no li responguin, que no siguin ni tan fortes ni tan àgils. Quan arriba a casa, deixa anar la motxilla tot just creuar el llindar. La seva mare la renya, és clar. I ella no sap explicar-li que és l’eixam el que mira d’allunyar de si mateixa. 

Preguntes i respostes 

Potser ha vist el vídeo de l’agressió, potser no. Però saber-ho, ho sap. I s’ha fet totes les preguntes. El problema és que se li ennuvolen les respostes. ¿I si ella és la pròxima? Primer arriba el terror, i després venen els dubtes, aquests que mai s’haurien de plantejar. Perquè fan olor de temps pretèrits, de taca vermella, navalla i crits que s’ofeguen sota paletades de vergonya.  

És com un conte desplegable, només que aquest no té un final feliç. No amaga sorpreses divertides ni tresors perduts. No hi ha màgia ni sortilegis, només una por que li recorre el cos i que es vessa sobre tot el que vol. I això no. Perquè si l’eixam també ataca la seva família, ¿qui la sostindrà a ella? 

N’ha parlat amb la seva millor amiga. Ella també té por. Ella també es pregunta què faria. Perquè quan tot és incomprensible, res és obvi ni fàcil. I potser tapar-se els ulls és una manera que ningú ho sàpiga, d’enganyar-se, com quan eren nenes petites, fa dos dies. Però se li fa estrany. No s’imagina ofegant la trucada. 

Les quatre lletres màgiques

¡Mama!, és la veu que sorgeix quan les nits es poblen de monstres, quan una onada arriba massa forta o el salt aterra de mala manera. És el botó del pànic, la trucada d’emergència. Són les quatre lletres màgiques que aprenem abans de començar a caminar, les que criden els soldats agonitzants al camp de batalla. I, tot i així, la nena es planteja callar-les. 

Callar per convertir-se ella mateixa en trinxera, en dic de contenció. Perquè, si les vespes la toquen, l’eixam no es faci amo de la casa, perquè l’aleteig no ennegreixi les parets ni emmetzini l’aire. Perquè ningú dels seus rebi amenaces ni es lamentin ni clamin al cel. Callar perquè hi ha herències que ella desconeix, però que té enganxades a la pell tot just néixer. Penes que es porten fins i tot sense saber que es carreguen, que no poden deixar-se anar com la motxilla a l’arribar a casa.  

No, ella no sap que els seus dubtes són antics i estan tips de plors callats i paraules ennuegades. Rius de tinta i sang, han provocat. Calla, dona, que si parles és pitjor. No portis la vergonya a aquesta casa. La dona maleïda, deshonrada, empastifada. «¡Que ningú digui res! ¡Ella ha mort verge!», exclama Bernarda Alba, preocupada per la virginitat perduda més que pel suïcidi de la seva filla.  

Notícies relacionades

Cinc menors implicats en una agressió sexual a dos companys en un institut del Vendrell

«Tots els alumnes vam veure el vídeo de l’agressió»: els dies més difícils a l’institut de Badalona

Quan la nena va parlar, un eixam de por i dolor es va apoderar de la seva família. Un brunzit que acull clamorosos fracassos socials, polítics i pedagògics. Un soroll que només els adults podem, hem d’aturar. Perquè callin la taca la vermella i la navalla, i només elles. Perquè cap nena torni a pensar que el silenci és la seva única protecció.