Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquesta dècada dels vint
La diferència entre un règim autocràtic i el liberal és que equilibra el poder de l'estat amb les institucions que el limiten: és a dir, l'imperi de la llei, aquesta obra mestra de l'acció humana
Ni tan sols hem creuat l'equador dels anys vint i ja voldríem tenir una definició del segle XXI. És com memoritzar el reguetón i després pretendre la il•lusió de Mozart. Entrem en 2023 sobrecarregats de motius foscos, de núvols de premonició i culpa, l’escenografia d'una dècada amb pandèmia, Putin, Brexit, el transhumanisme, Trump i l'imperi xinès en expansió. Als anys vint del segle passat, el món sortia d'una guerra gairebé a punt de començar-ne una altra, va esclatar el 'crack' del 29, nous tractats de pau van dur a una altra guerra. Fa un segle que es va fundar el partit comunista xinès i així fins ara, passant per la guerra freda, la caiguda del mur de Berlín, Osama Bin Laden, els Beatles i el gintònic sense alcohol. Per sort, Coco Chanel es va imposar.
Ara, amb Internet, els aiatol•làs, incògnites climàtiques i iPhone, la fallida d'un banc per a 'startups' fa tremolar la Borsa com un castell de cartes. Compareixen nous desencisos que aviat es faran vells, deutes públics que hipotequen les generacions emergents. Al Càndid de Voltaire li ensenyaren que vivia en el millor dels mons possibles però ho hagué contrastar amb la Guerra dels Set Anys i el terratrèmol de Lisboa en 1755. Als indígenes de la nova dècada ens ha fet falta el cabdell tan embolicat de moltes crisis successives per a comprendre que en el segle XXI no caurà mannà del cel i que endeutar-se mai és gratis. Això comporta formes d'irritació col•lectiva i pànic sense líders. En poc temps hem passat dels inconvenients per un excés de regulació als contra-efectes de les desregulacions: sempre fa falta reequilibrar Estat i mercat, nacions i ordre global.
Entretots
Només podia ser un nen prodigi del mitterrandisme com Jacques Attali qui l’any 1998 escrigués un 'Diccionari del segle XXI'. A vegades acusat de plagi, Attali s’arriscava a fer vaticinis desencertats el risc del vaticini desencertat. Abans ja va dir que el col•lapse nord-americà vindria després del rus. Abans de l’inici del nou segle va aventurar que, amb el temps, Singapur seria el primer port del món i Mèxic DF una ciutat evacuada per culpa de la contaminació, amb el Japó com a gran perdedor. Segons va escriure, en ple segle XXI tots moriríem d'estrès i la paraula del Dalai Lama seria llei. Pel que hem vist del segle, tal vegada encertava en imaginar a tres mil milions d' 'adolecrans' -adolescents fosos amb la pantalla-, més formats per a circular per les xarxes virtuals. Després d'una fase de narcisisme, vindria una nova fraternitat.
Sempre queda el fals consol de posar-se apocalíptics o reconèixer que vivim en un món imperfecte, finit, hostil i territorial. Quin altre sistema hi ha a la vista que sigui practicable i hagi estat verificat pel sistema de prova i error? És un sistema que du dècades, segles, assimilant els seus propis errors. És errar i corregir. La diferència entre un règim autocràtic i el liberal és que equilibra el poder de l'estat amb les institucions que el limiten: és a dir, l'imperi de la llei, aquesta obra mestra de l'acció humana. Va prevaldre fins i tot en el segle XX. Ara veiem passar uns altres anys vint. Convindria llogar una llotja.
