M’avorreixo

Els següents segons van ser ridículs. «¿Què puc fer, papa?», va preguntar. Li vaig proposar que fes ella el sopar, però em va explicar que es referia a una cosa que li vingués de gust, una cosa divertida, que la il·lusionés. «Ah. ¿Vols dir una cosa que et faci veure que la vida és meravellosa, no com aquesta paella, que després hauré de fregar a mà?» No ho va voler entendre. «Si em parles també m’avorreixo», va tallar de soca-rel. Quedava perfectament clar que als set anys una ja està instal·lada a l’efervescència, en l’activitat, i si es veu obstaculitzada, la interrupció genera un buit avorrible. Viure sota la demanda d’un entreteniment constant és esgotador. La diversió funciona com una droga. Gràcies a estar entretinguts, feliços i hiperactius trobem cert sentit a la vida. Però si de sobte no hi ha distracció, ni esbarjo, ni activitat, i tot el que pots fer és esperar, la vida et cau al damunt. Fa temps que això passa també amb els adults, atrapats en una recerca constant de l’espectacle. Però a un nen l’entens, perquè l’edat encara no l’ha tornat ridícul. Entens que aspiri a no avorrir-se mai, a escapar-se de la gravetat del temps. Ho entens tot, com que, al passar el minut més horrible de la seva vida, esperant el sopar, et digui: «Això no m’agrada».