Massa estona amb el mòbil al lavabo: ¿una pràctica de risc per a la salut?

La nostra vida ha canviat dràsticament gràcies a la ciència i la tècnica i un dels llocs que ha patit una transformació més gran ha sigut el lavabo. Dutxar-se amb aigua calenta ens sembla avui un dret fonamental, però fa tan sols 60 anys era un luxe inabastable per a una gran part de la població espanyola. Quan jo era petita, al meu poble de Jaén no hi havia aigua corrent i la que utilitzàvem a casa de la meva àvia l’havíem de portar des de la font en gerres de fang, de manera que banyar-se o fer-se una dutxa no era habitual i el rentat del cos s’havia de fer per parts (com les integrals). No obstant, a la casa del farmacèutic, el meu avi, no podia faltar un vàter en una època en què, en moltes cases del poble, les funcions d’aquest sanitari es feien en un racó del corral i, tot i que ja era generalitzat l’ús de paper més o menys higiènic, al camp no era estrany utilitzar pedres. Aquests hàbits d’higiene continuen sent habituals en gran part dels països en vies de desenvolupament, on la falta de latrines és la causa de moltes infeccions. 

Al primer món, als països rics, la transmissió de malalties a través dels excrements semblava erradicada i ho era fins que va arribar el mòbil, un dispositiu que s’ha convertit en company inseparable des que ens aixequem fins que ens fiquem al llit. No és estrany que un altíssim percentatge (més del 90% segons alguns estudis) de la gent utilitzi el mòbil mentre és al vàter. La primera conseqüència ha sigut que el temps de permanència hagi passat de 5-10 minuts a 25-30, un allargament que pot tenir efectes indesitjables, com induir el desenvolupament d’hemorroides en persones propenses. Però no és aquest el principal problema de salut que pot implicar l’ús del mòbil al lavabo. Totes les superfícies del lavabo, fins i tot les més netes, estan plenes de bacteris i virus. Per evitar-los, abans de sortir ens rentem les mans. Però no fem el mateix amb el mòbil, que pot estar ple de gèrmens com ‘E. Coli’ o salmonel·la, bé per contacte amb les superfícies del lavabo o per haver-lo contaminat nosaltres abans de rentar-nos les mans. 

Per impedir aquest transport de bacteris o virus, alguns científics han arribat a aconsellar un procediment una mica peculiar: Agafar el mòbil amb la mà dreta mentre s’utilitza el vàter, passar-lo a l’esquerra a l’acabar (per utilitzar dreta al fregar-nos), fer buidar la cisterna amb la dreta, continuar portant el mòbil amb l’esquerra fins dipositar-lo sobre una superfície neta i llavors rentar-se les mans. Aquesta recomanació, a més de poc viable –sembla un embarbussament– no té en compte la importància de tancar la tapa del vàter abans de fer córrer l’aigua.

Des de molt abans que es generalitzés l’ús del mòbil, els microbiòlegs ja advertien que l’existència d’un aerosol (petites gotetes d’aigua, com un esprai) que sortia del vàter cap a dalt al buidar la cisterna arrossegava els gèrmens dels excrements i els dispersava pel lavabo. Avui podem veure aquesta espècie de sortidor als vídeos gravats amb il·luminació làser per fer-ho visible. Després de ser analitzades, s’ha comprovat que les gotetes contenen gèrmens.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En vista de tota aquesta informació, ens hem de preguntar si el lavabo és un lloc tan higiènic com pensàvem o si utilitzar el mòbil allà és una pràctica de risc.

A la segona qüestió jo contestaria que no, ja que el seu ús massiu al lavabo no sembla haver generat un increment significatiu de malalties infeccioses. I, sens dubte, els nostres lavabos són infinitament més higiènics que els «corrals» de les cases del meu poble d’infància. Ara bé, no ens podem oblidar de tancar la tapa del vàter abans de fer córrer l’aigua i també estaria bé netejar el mòbil de tant en tant passant-li un drap humit amb aigua, gel hidroalcohòlic o alcohol. I, posats a fer, seria convenient limitar l’ús del mòbil al lavabo, per salut i per estètica.