Llimona & vinagre

Pedro Pascal, el nadó que va fugir de Pinochet

4
Es llegeix en minuts
Pedro Pascal, el nadó que va fugir de Pinochet

Andrés Pascal Allende va fundar el Moviment d’Esquerra Revolucionària, va fugir de Xile cap a Cuba i, des de l’illa, va tornar sovint al seu país i, des de la clandestinitat, va protagonitzar unes quantes operacions de guerrilla urbana, com ara el robatori de la bandera de la independència al Museu Històric Nacional. És fill de Laura Allende Gossens i, per tant, nebot de Salvador Allende. Verónica Pascal Ureta era cosina seva. L’any 1975, amb dos fills petits, també es va haver d’exiliar, amb el seu marit, José Balmaceda, després d’una odissea en què hi podem comptar una fugida arriscada per la porta del darrere d’un hospital (Balmaceda era i és metge), un assalt a la tanca de l’ambaixada de Veneçuela, sis mesos reclosos a la delegació diplomàtica i un viatge accidentat cap a Dinamarca, abans d’instal·lar-se a San Antonio, Texas. El metge Balmaceda havia curat de ferida de bala un dirigent del MIR i també havia amagat a casa seva Andrés Pascal Allende, i és per tot això que la DINA, la policia de Pinochet, el perseguia. Després, al cap dels anys, Balmaceda va tenir problemes a la clínica de fertilitat on treballava (amb el fisc i també perquè va ser acusat de traficar sense permís amb òvuls congelats, circumstàncies que ell nega) i va tornar a Xile, amb la seva dona i amb els fills més petits. La dona, la Verónica Pascal Ureta que era cosina del nebot d’Allende, al cap de poc temps, es va suïcidar.

De Pedro Balmaceda a Pedro Pascal

Un dels fills del matrimoni, un dels que s’havia exiliat amb només 9 mesos, es va quedar als Estats Units. Tenia, aleshores, 24 anys i es feia dir Pedro Balmaceda Pascal. Havia fet classes per ser actor i vivia a Nova York. Arran de la tràgica mort de la mare, i també (no ens enganyem) perquè “bolmassera” costava de dir en els ambients cinematogràfics, va decidir que es canviaria el nom de batalla i es va rebatejar per al món de l’espectacle com a Pedro Pascal.

Avui, és una estrella internacional que està triomfant amb la sèrie ‘The Last Of Us’, que és, segons el presentador Jimmy Fallon, “la cosa més gran del món, ara per ara”. El nadó que va fugir del Xile dictatorial és ara l’actor de moda, perquè, a més de la distòpica aventura d’un desmenjat traficant i assassí a sou que viatja amb cotxe, a cavall i a peu, a través d’una Amèrica desolada, amb una nena petita a càrrec seu, ha protagonitzat ‘The Mandalorian’ i ‘Narcos’ i ha intervingut a ‘Joc de trons’, a part d’uns quants anuncis de perfums, un videoclip d’alt voltatge sexual, un curtmetratge amb Almodóvar i una anunciada comèdia amb el rei de la comèdia actual, Judd Apatow. És a dir, una carrera fulgurant.

Un John Wayne del segle XXI

Notícies relacionades

La seva pròpia biografia (barreja de ‘thriller’ polític, de desgràcies insondables i de lluites per la pròpia subsistència) donaria per al guió d’una pel·lícula d’acció, de fugides, de conflictes i d’enfrontaments contra el mal i les adversitats, però, per ara, es conforma a interpretar personatges de ficció que tenen un punt en comú: el Javier Peña de ‘Narcos’, el Din Djarin de ‘The Mandalorian’, i el Joel Miller de ‘The Last Of Us’ són individus que viuen existències mesquines i sense esperança i que troben la sortida en una mena d’obligació ineludible, sovint imposada, que va en contra de la zona de confort on viuen, però que funciona com a mecanisme de salvació. El policia desencantat, el fred i hieràtic caçador de recompenses, el sicari que ha abandonat la revolució i és un nihilista sense ànima, es troben a ells mateixos i es redimeixen perquè, finalment, actuen segons el dictat d’una justícia que és imperatiu moral.

Per això em penso que Pascal ha triomfat. Rere el mostatxo habitual i la barba de pocs dies, rere la figura d’un ‘sex symbol’ contemporani, s’amaga un justicier quasi exànime, distant, gèlid, que lluita contra les màfies i els estats corruptes, contra la mentida i la depravació. Robert Rodríguez, el director de cinema, el compara amb Harrison Ford perquè “pot ser divertit i molt intens, pot ser heroic i també molt càlid”. Discrepo. Més aviat es postula per ser un John Wayne del segle XXI. No estic convençut que sigui un gran actor. I molt menys, un humorista. En la seva recent intervenció al ‘Saturday Night Live’ no va destacar precisament com a comediant. No sap gaire què fer, sense una arma a les mans. Això sí: va aparèixer al programa amb una samarreta que duia estampada la bandera xilena i el puny de la Unitat Popular d’Allende. L’estrella de Hollywood no oblida aquell nadó de Santiago.

Temes:

Xile