Preguntin-ho a ChatGPT

Soledat i horitzons desencaixats, viure en crisi permanent: un estudi d’ara mateix conclou que hi ha més ansietat juvenil amb Facebook que abans. Triomfen uns ‘influencers’ que semblen trets d’un catàleg d’egos hipertrofiats. Atret magnèticament per l’espiral de les xarxes, el relativisme acaba sent una de les característiques d’aquesta crisi de consciència. En la mesura en què l’univers digital ens desvincula del passat arribem al declivi de la responsabilitat.

El relativisme significa que tot val el mateix, que la veritat no existeix i que aspirar a conèixer-la és una pantalla passada. Els líders ara es valoren més per la capacitat d’empatia que per la voluntat de ser i fer. El fet que abusin de Twitter contribueix a la sensació que el llenguatge articulat és un sistema fòssil, i per això és millor parlar amb ChatGPT i no desprendre’s del mòbil. A Kyoto, un robot anomenat Mindar pronuncia sermons i celebra exèquies fúnebres. És una criatura precoç de ChatGPT i ningú pot assegurar ja que no acabi individualitzant les respostes segons les necessitats religioses de cada fidel. Seria el ‘Sermó de la muntanya’ per a un transsegle, un altre món feliç entre parèntesi. Vet aquí una apoteosi de la futilitat. Acceptem fórmules ‘soft’ d’anòmia, polarització i moral pública balcanitzada.

Notícies relacionades

Què és ChatGPT, llums i ombres de la Intel·ligència Artificial que està fascinant el sector tecnològic

Tinc ansietat, que bipolar: el ‘boom’ del llenguatge del trauma (també) banalitza la salut mental

El savi Henry Kissinger i el guru ‘high tech’ Eric Schmidt –precursor en Google– han signat un manifest a favor del potencial de la intel·ligència artificial generativa com una transformació del procés cognitiu humà. Ens avisen, alhora, de la bretxa que es pot produir entre el coneixement humà i l’enteniment humà. Aquí en tenim la clau, perquè, amb tots els seus prodigis, la nova intel·ligència artificial genera ambigüitats acumulatives mentre que la ciència il·lustrada acumulava certeses. Va més enllà del cas dels doctorands que fan la seva tesi transcrivint les respostes de ChatGPT –ara, GPT3, i així successivament–. Els artefactes de la intel·ligència artificial ens fan els mots encreuats del pròxim segle. Son l’impossible substitut de les neurones de l’esperit, però no del càlcul. Hi ha alguna cosa de Gran Germà en tot això, alguna cosa de l’ordinador Multivac d’Asimov. Compte que no acabem com els goril·les que palpen el monòlit lunar a ‘2001: Una odissea de l’espai’.

Ja cliquem a ChatGPT buscant grans respostes a preguntes que ni tan sols existeixen. I ens arriba una lletania emmagatzemada en el núvol. És el perill d’obrir una porta tancant-ne unes altres. Com diu el manifest, «reafirmarem la nostra humanitat assegurant-nos que les màquines continuïn sent objectes». Així i tot, sempre hi haurà gent que pensi que per governar la Generalitat o Barcelona aniria millor consultar ChatGPT que fiar-se de Pere Aragonès o Ada Colau.