L’il·lustre, la sectària i una Europa d’anada i tornada

L’exconseller Mas-Colell va reconèixer a Gemma Nierga (‘Cafè d’Idees’, TVE) que la paraula ‘independència’ «ja no té gaire significat». El que va ser catedràtic de Harvard i, actualment, de la Pompeu Fabra, va afirmar: «Sé que la independència no és possible en el context europeu actual». Que llunyà que queda aquell article que va publicar a ‘The Wall Street Journal’ el 2014, en el qual afirmava que, si el govern espanyol no s’obria a negociacions, la «qüestió catalana» passaria a ser un assumpte de la UE.  

Aquells dies, Mas-Colell era conseller d’Economia del govern d’Artur Mas. El president insistia llavors que una Catalunya independent seguiria a la UE i afirmava: «Els bancs es barallaran per ser a Catalunya». Més de 2.500 empreses catalanes, entre les quals els dos grans bancs, se’n van anar per no tornar.  

Durant els primers anys del procés, el compromís de Mas-Colell i altres il·lustrats amb la independència va dotar el projecte de certa aparença de credibilitat. La seva benedicció va ser determinant perquè l’ideal que molts guardaven al calaix dels impossibles adquirís aparences de probabilitat. Algú de tanta solvència no podia equivocar-se ni jugar amb els sentiments de tants.  

Notícies relacionades

Míriam Nogueras (Junts) aparta la bandera espanyola: «l’europea em representa molt més»

Allau d'empreses que s'enduen la seu de Catalunya

Però ho van fer. Van jugar –i van fer trampes– amb els que compartien anhel i amb els que advertien que l’aventura no sortiria bé. La mateixa frase que ara esgrimeix Mas-Colell amb tant aplom, era llavors rebuda amb escopinades i insults. I aquí entra Miriam Nogueras i tants com ella. La diputada porta set anys cobrant del pressupost espanyol per llançar floretes com «l’Estat espanyol és un niu de corruptes analfabets i feixistes» i fer numerets ridículs per cridar l’atenció. L’últim, a la sala de premsa del Congrés, allunyant la bandera espanyola i deixant l’europea perquè és «molt maca».  

Mas-Colell i Nogueras són dues cares d’una mateixa moneda. Un representa la solidesa del virtuós, el que dona ales a l’orgull col·lectiu. Una altra, la bajaneria insultant, l’espècimen que dispara el menyspreu a l’altre.  I tots dos van ser imprescindibles –orgull i menyspreu–, com en qualsevol moviment nacionalista. L’il·lustrat ja ha baixat, però encara queden els sectaris populistes, els que veten i ofenen. Sempre queden aquests.