Ucraïna suma i segueix

D’una banda, pot presentar-se al món com un extraordinari exemple de resistència davant un enemic molt superior, no només suportant la seva envestida, sinó fins i tot sent capaç de prendre la iniciativa al camp de batalla, en el marc d’una guerra en la qual està en joc la seva pròpia existència. Pel camí, ha demostrat una considerable capacitat de gestió governamental enmig d’una hecatombe violenta que ha generat més de 6,5 milions de refugiats i el mateix nombre de desplaçats interns, amb l’afegit d’innombrables víctimes i una destrucció física d’infraestructures de tot tipus, com a resultat de la brutal estratègia russa d’esclafament.

I tot i que són igualment notables les assignatures pendents que llasten la seva imatge –amb una fractura social de caràcter estructural, dèficits democràtics gens menyspreables i una crisi econòmica que ja era greu abans de la invasió i que ara ho és encara més, després d’una caiguda del PIB entorn del 35% a finals de l’any passat–, en són moltes més les que ha aprovat. Serveixi la puntualitat dels seus ferrocarrils en circumstàncies tan difícils, el seu maneig de la propaganda de guerra, la seva capacitat per mobilitzar bona part de la comunitat internacional a favor de la seva causa, així com la seva destresa per dominar en molt poc temps un material militar cada vegada més sofisticat, com a simples exemples d’això.

Notícies relacionades

Putin amenaça Occident amb més míssils hipersònics i armament nuclear

Sánchez es reuneix amb Zelenski a Kíiv i intervé davant el Parlament ucraïnès

En contraposició, els ucraïnesos no poden oblidar que són netament inferiors als seus invasors, tant en potencial demogràfic com en la seva base industrial i, per tant, saben que el temps pot jugar ben aviat en contra seu si la guerra es prolonga molt més. Igualment, són conscients que, per si sols, no compten amb els mitjans necessaris –ni humans ni materials– per poder complir el seu somni de recuperar la plena integritat territorial, expulsant els russos de tot Ucraïna, península de Crimea inclosa. D’aquí que el temor més gran que poden tenir –juntament amb el patiment que suposaria una escalada russa més enllà de l’ofensiva que està desenvolupant des de finals de gener, traspassant el llindar nuclear– és que els que fins ara han decidit recolzar-los econòmicament i militarment posin límit al seu suport, forçant Zelenski a acceptar les condicions imposades des de Moscou per acordar una pau que seria precària.

El que Ucraïna ha aconseguit aquest últim any només pot ser qualificat com a impressionant, si es té en compte tant el seu escàs rendiment militar en els vuit anys anteriors de guerra, centrada bàsicament al Donbass, com la imatge que transmetia en principi un invasor que comptava amb les suposades segones forces armades més poderoses del planeta. Però res d’això li garanteix assolir el seu objectiu últim, obligat a dependre de la voluntat d’actors externs que en cap cas sap fins on estan disposats a arribar. I, per descomptat, tampoc es pot imaginar que Putin hagi de desistir en el seu afany militarista, abandonant una casella del tauler geopolític que considera un interès vital en el seu intent per evitar una pèrdua tan notable com Crimea i per tornar a veure Rússia reconeguda com una potència global. En definitiva, el més previsible és que, per desgràcia, la guerra segueixi i que ben aviat a l’ofensiva russa en marxa la segueixi una resposta ucraïnesa tant o més contundent.