Enríquez Negreira: futbol de pagament

També va pagar Sandro Rosell i fins i tot Josep Maria Bartomeu, amb més pinta de pagar oculistes que àrbitres. Els pagaments eren en concepte d’assessoria, i així ho defensa l’entitat culer. Xavi Hernández, entrenador del Barcelona, ha resumit bé com ha caigut la cosa entre els professionals del Camp Nou. Entre els professionals de la pilota, no del despatx: «Així no vull guanyar. Si em diuen que puc guanyar amb trampes prefereixo anar-me’n». Tot i això, l’ombra de la sospita és allargada. En l’imaginari popular, els equips sempre intenten untar els àrbitres i els àrbitres passen més gana que un mestre d’escola, així que el còctel que propicia el suborn estava servit. Però això ja no és així. Tot s’ha professionalitzat i esterilitzat i fins i tot desnatat, els àrbitres són menys corruptes i guanyen bé i els clubs no fan servir aquests artificis. Bé, se suposa. No, més ben dit, no està gens clar. Quan Enríquez Negreira declinava i deixava càrrecs arbitrals i negocis, va ser el seu fill qui va aconseguir l’empresa d’assessoria, assessorant, és clar, al Barcelona sobre quins equips enfrontava, portant i portant els col·legiats quan anaven per Barcelona, advertint i enredant. No se sap si verbalment.

Notícies relacionades

El Barça inicia una investigació del ‘cas Negreira’

Illa, malgrat Sánchez

El protagonista de tot això, Enríquez Negreira (és sentir el nom i patir un una regressió a aquelles tardes llargues de diumenge i Carrusel) va néixer a la Barcelona de l’any 1945 i va estar en actiu des de la temporada 1977-1978 fins a la 1991-1992. Va dirigir més de 130 partits a Primera Divisió i nou en competicions europees. Va conèixer també el fang, els insults i la infàmia d’aquella Segona Divisió tenebrosa. A més de la vermella i la groga, tenia una targeta de visita que li obria portes: una empresa d’assessorament. Set quilos va facturar al Barcelona. Per assessorament verbal, és clar. El món és dels àgrafs que cobren per paraules. Res per escrit. Xollo total. Boca d’or. Afluixar i cobrar. Que diu el seu entorn que era un assessorament legal i ètic. Que diu Hisenda que no tant. El madridisme opina que al Barcelona no li xiulaven un penal ni per casualitat, o sigui, ni per falta a l’àrea. El barcelonisme està ferit en el seu orgull (que l’hi diguin al que subscriu, culer de tres generacions) però hauria d’estar irat i disposat a col·laborar. L’entitat va evacuar un comunicat amb prosa de fullet en el qual assegurava lamentar que tot això surti coincidint amb la millor ratxa esportiva del club. O sigui, no, ara no, home, que estàvem guanyant sense Negreiras. També afirmaven que estaven disposats a denunciar qui espatllés la imatge del club. O sigui, a continuar malgastant diners. Curiós verb, ‘espatllar’. A més, emmarcava els pagaments en un assessorament esportiu que ara realitza una altra persona. En total, un a mi què m'expliques del passat amb retòrica de persona de pell fineta.

L’entorn de Negreira es defensa i ningú sap si era autor de treballadíssims informes tècnics (verbals, eh) o un xarlatà. Potser som davant d’un escurabutxaques sense més ciència. Un cobrament preventiu sense més poder sobre el qual els àrbitres podrien o no xiular. Especular sobre això és gratis. I sobre tantes coses. Hi ha qui fins i tot cobra per fer-ho. No falta qui diu que eren pagaments assumidament innecessaris però per tenir content el col·lectiu arbitral. Les televisions burxen els arxius per trobar gestos de Negreira, penals no xiulats, faltes rares, maniobres orquestrals en la foscor o a la gespa, descansos a Las Gaunas, faltes a La Condomina o fantasmes al Camp Nou. El futbol fa fàstic tot i que el bon futbol sigui una cosa sublim. I de pagament.