Llistes d’espera: tots els que hi són, ¿ho són?

Les llistes d’espera en el sector sanitari sorgeixen d’un desequilibri entre l’oferta de serveis i la seva demanda, tenint en compte, però, que, en sanitat, l’oferta, qualsevol oferta, genera demanda i que, a mitjà termini, aquesta demanda sol superar l’oferta, i generar, entre d’altres, aquestes llistes d’espera.

Tenim, doncs, dos elements: oferta i demanda.

En el nostre sistema sanitari l’atenció primària fa, a més del seu paper assistencial directe, el rol d’allò que es denomina ‘gatekeeper’, és a dir, de regulador de la demanda respecte de l’accés a les especialitats. Depenent de la capacitat de resolució d’aquesta atenció primària, la demanda en les especialitats serà més o menys alta. Aquesta capacitat de resolució, a més dels coneixements, recursos i habilitats tècnics específics per realitzar determinats actes assistencials, dependrà de la pressió assistencial que la mateixa atenció primària rebi. Si la pressió és molt alta, la seva capacitat resolutiva segurament baixarà, i serà derivada directament cap als especialistes, els quals també poden veure desbordades les seves capacitats de resposta, i generar llistes d’espera. Això ens està passant.

Pot passar que l’oferta de serveis, la capacitat del sistema sanitari per donar resposta als problemes sentits per la comunitat, sigui insuficient, bé per manca de recursos humans especialitzats, bé per manca de capacitat estructural. Això ens està passant també.

D’altra banda, és cert que la nostra societat està medicalitzada en excés. Molts problemes de la vida habitual o esdeveniments naturals i fenòmens socioculturals i, fins i tot, econòmics són tractats des de les ciències biomèdiques com si de veritables malalties es tractés, cosa que sobrecarrega el sistema. Publicacions científiques tan poc sospitoses com ‘The Lancet’ han dedicat monografies al fenomen de la medicalització, o allò que s’anomena ‘disease mongering’ o ‘promoció de malalties’. Això es tradueix en un increment inadequat, evitable, de la demanda, però també de la iatrogènia. Això també passa, com també la utilització ineficient de recursos del sistema. Parlem d’ingressos, consultes, estades i intervencions diagnòstiques i terapèutiques evitables que els economistes calculen entorn d’un 25%-30% de la despesa sanitària.

En tot cas, quan les llistes d’espera són elevades, la insatisfacció dels usuaris s’incrementa i, sempre que s’ho puguin permetre, es produirà la sortida del sistema públic i l’accés al sector privat.

Notícies relacionades

Urgències, primer tram de la nit

Testosterona antiprocés

Sembla que aquesta situació s’està produint a casa nostra, fins al punt de donar-se la paradoxa de semblar que les llistes d’espera públiques no s’incrementen o, fins i tot, disminueixen, mentre que en el sector privat les llistes d’espera comencen a ser, en alguns casos, preocupants.

Millorar la capacitat resolutiva de l’atenció primària, introduir elements d’optimització en algunes situacions i disminuir la medicalització són eines que hi poden ajudar.