Més enllà del sostenidor

Pot semblar un comentari de més, però recordo com això mateix ens va marcar molt temps a les meves amigues i a mi davant la burla dels nens de l’institut que ho cridaven en veu alta a qualsevol noia. En les nostres converses d’adolescents vaig escoltar de tot: des de la noia a qui no li importava i fins i tot ho reivindicava fins a la que (m’hi incloc) ho vivia com un complex i evitava amb la roba o determinats sostenidors que es notessin. 

El fet és que els nostres mugrons o els nostres pits encara molesten. Més d’una vegada, quan m’han posat el micròfon a la televisió, m’han fet algun comentari sobre el meu «escot», tot i que no tinc gaire. Recordo la situació que es va viure amb la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, en una entrevista a TV-3.

La història de la dona és també la història del seu cos i, el que és pitjor, de la qualificació del seu cos a través de les cultures i de la religió com una cosa impura que s’ha d’ocultar. Aquesta història demostra els canvis que ocasionaven als òrgans interns les primeres cotilles estretes, amb cintura de vespa, per modelar el nostre cos com un disseny. Al final aquella cotilla va donar pas al sostenidor, però no pensant en nostre bé, sinó perquè a la Primera Guerra Mundial feia falta acer i la Junta d’Indústries de Guerra dels Estats Units va demanar a les dones que no compressin cotilles i així ajudaven els seus «homes a guanyar la guerra». 

Després va arribar la polèmica del ‘topless’ i també quan una part del moviment feminista als Estats Units va cremar, com a denúncia, faixes, cossets i sostenidors i tot allò que la indústria de la bellesa imposava a les dones. 

Notícies relacionades

Polèmica per la censura de l’escot de la portaveu del Govern a TV-3

Illa, malgrat Sánchez

Ara creiem que hem evolucionat, però encara hi ha nenes a l’Àfrica occidental que reben cops als pits amb objectes calents, com morters o pedres, o cinturons per comprimir. Tot per destruir el teixit mamari. «Planxar els seus pits», en diuen, perquè no siguin atractives als homes i evitar assetjament sexual i embarassos. Sobre el comportament d’ells, no es fa res. Són elles les que han de patir el trauma. 

Hi haurà qui dirà que això és d’altres cultures i qui pensi que no va amb nosaltres. Però la mirada masclista és la mateixa. I per això ens creiem molt avançats, però encara hi ha rialles al pati de l’escola cap a les nenes quan se’ls marquen els mugrons, encara hi ha tuits com els de Ndongo, encara hi ha comentaris d’‘incels’ a les xarxes on parlen dels nostres genitals i mugrons com coses i encara eliminen fotos d’Instagram si es veuen els mugrons de les dones. La sorpresa o allò censurable no haurien de ser uns mugrons, sinó tanta ment arcaica en ple segle XXI.