Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un any amb mal d’ull
La qüestió és que les opinions públiques, de tant en tant, prefereixen els sortilegis a les reformes, i això és endeutar el futur
Els hiverns del descontentament europeu arriben sense periodicitat fixa, enduts per vents adversos, alteració econòmica, guerra, error polític o per la temptació de fer les coses en virtut d’un somni impossible o d’una causa desproporcionada. El descontentament social va agitant els carrers i alguns profetes, tant per mor de l’agressió russa contra Ucraïna o pels nous autoritarismes, vaticinen per demà passat un futur equiparable als anys trenta del segle XX. En realitat, el llenguatge del nou any és de queixa i no d’apocalipsi. A Europa, en part, és més de prosperitat minvada que de carestia irresoluble.
Els anys trenta del segle XX són un precedent impropi, com ho va ser evocar el crac del 29 el 2008. L’ Alemanya d’avui, molt al contrari, no té res a veure amb el relliscament que va acabar amb la república de Weimar fins que Hitler va entrar pel balcó. La inflació actual no és la implosió monetària de Weimar. Hitler va dur el seu país a una guerra de tal magnitud que fins i tot avui atordeix commemorar els 80 anys de la rendició del Sisè Exèrcit de Hitler al final de l’atroç batalla de Stalingrad –ara Volgograd–, un infern a 30 graus sota zero. Res ha estat més salvatge, amb l’esvàstica onejant entre cadàvers congelats. Més de set-cents mil morts, russos i alemanys. Ara la propaganda de Putin parla de «desnazificar» Ucraïna.
Entretots
Als països de la Unió Europea –i també a la Gran Bretanya– ha tornat l’hivern del descontentament: inflació, cost energètic, el cistell de consum, poscovid i Ucraïna, desacoblaments de l’Estat-Providència. Macron ha tret del calaix del seu despatx la reforma de les pensions. No li manca sentit, perquè a França les pensions del sector públic són considerables i proposar que la jubilació passi dels 62 anys als 64 el 2030 no és crucificar els ferroviaris. Però les vagues i manifestacions continuen. Una vegada més, els sindicats del sector públic imposen la seva voluntat, fins i tot al Regne Unit, on, ja fa anys, la legislació thatcherista va delimitar les pràctiques coercitives de la vaga. A Espanya, el Govern de Pedro Sánchez no està en les millors condicions per garantir estabilitat. Els sindicats de la República d’Irlanda s’agiten. Portugal s’inquieta. Sobretot, un govern responsable ha de vetllar per la qualitat dels serveis públics i garantir la sostenibilitat de les seves finances amb rigor fiscal.
La gran incògnita, per descomptat, és saber què passarà a Ucraïna ja amb un any en armes. La guerra es pot cronificar, derivar en conflicte de baixa intensitat, imitar la treva de la guerra de Corea o arribar a una negociació amb intermediaris forts que s’imposin a Putin i també a Zelenski. Mentrestant, segueix l’hivern del descontentament. Sense prou suport parlamentari, Macron possiblement retiri la seva reforma de les pensions. És un mal d’ull que s’evita no gastant més, sinó millor. La qüestió és que les opinions públiques, de tant en tant, prefereixen els sortilegis a les reformes, i això és endeutar el futur.
