610,8 km Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Obres per carregar-se de paciència
Aquells que volen un aeroport ampliat, que no cantin victòria abans de temps
L’any 1989, el Port de Barcelona va presentar un ambiciós pla director d’expansió i desenvolupament que es va ampliar el 1998 i es va acabar el 2010. A la llarga va permetre convertir aquesta infraestructura en una de les més importants del Mediterrani en termes de contenidors i nombre de passatgers rebuts. Aquesta ampliació va ser recolzada, sense ambigüitats, per totes les administracions que governaven Barcelona, Catalunya i Espanya. Van ser unes obres de gran envergadura que, entre altres moviments, van afectar la desembocadura del delta del Llobregat. El riu es va desplaçar aproximadament dos quilòmetres en direcció sud, amb mesures compensatòries al litoral, inclosa la platja del Prat. En aquella època, gairebé ningú havia sentit parlar de la Ricarda.
Avui aquella obra seria implantejable o la seva execució trigaria deu anys més amb un excés aclaparador de burocràcia i permisos. Com també hauria sigut molt complicada la construcció de la terminal 1 de l’aeroport del Prat i, qui sap, també de les rondes que envolten la ciutat. ¿L’AVE? Segur que també hauria rebut oposició i no s’hauria desenvolupat fàcilment. Per no parlar del desenvolupament d’altres infraestructures viàries al territori. ¿Jocs Olímpics? Per descomptat, ni parlar-ne.
És un exercici interessant, una bonica ucronia, pensar en la Barcelona (i Catalunya) que tindríem avui si l’ambient ideològic i polític contemporani hagués enviat el segle passat. Els moviments socials varien i és una majoria ciutadana, representada políticament, qui acaba per dissenyar indirectament com i on vol viure. És tan respectable la decisió de voler envoltar-se d’un paradís idíl·lic, una hobbitolàndia moderna, com d’aspirar a reproduir Pudong –el neobarri de Xangai– al Mediterrani. Entre un extrem i l’altre, sempre queden molts equilibris.
Notícies relacionadesAra que el debat polític a Catalunya –ja era hora, després de deu anys perduts– ha tornat a les coses, reprenem la passió per les infraestructures. És clar que, a diferència del segle passat, amb altres equilibris i necessitats. PSC i ERC, amb el suport dels Comuns, utilitzen el verb «modernitzar» en comptes d’«ampliar» per intentar no trencar sensibilitats. Bonica forma de mantenir certa ambigüitat sobre si, a part de la Ricarda i altres excuses, l’aeroport Josep Tarradellas podrà adequar-se a les necessitats del mercat aeri. Una vegada firmat l’acord de pressupostos comença una nova etapa que generarà nova paperassa, ordenaments i discussions que aniran per molt llarg. Aquells que volen un aeroport ampliat, que no cantin victòria abans de temps.
¿Respecte a la B-40? Igualment. La voluntat pressupostària existeix, però, com passa des de fa 50 anys, el procés d’execució va camí de superar el del corredor ferroviari del Mediterrani. Estarà bé que els fets superin els acords i desitjos. ¿I si no és així? Culpar Madrid o Brussel·les sempre val.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
