Com vam riure

Alexis Ravelo era el millor calb que he conegut en la meva vida. En una ocasió, sopant en una trobada d’escriptors a Fuerteventura, ens vam asseure junts i em va explicar per què era millor no tenir cabells que sí, i durant un segon, o potser mig segon, per no exagerar, em va fer dubtar. Feia coses increïbles amb els verbs i els substantius. Algunes coses només les sabia fer ell, o, en tot cas, era el millor fent-les. Tenia sempre a mà teories, històries, idees, com si fossin encenedors, o caramels, o xiclets que portava solts a les butxaques perquè sempre van bé. Era intel·ligent, carinyós i divertit per si de cas, una modalitat especial, potser única de ser-ho. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Qualsevol autor respirava tranquil en el moment que arribava a un esdeveniment amb altres escriptors i descobria que també hi havia Alexis Ravelo entre els participants. El veies, i de sobte havia passat el pitjor, tot i que encara no hagués passat res. Va ser, potser, l’escriptor que millor va tractar un altre escriptor, el que va llegir amb més generositat els seus col·legues, el que sempre va brillar entre la multitud, el que va divertir més escriptors, el que va cultivar amb mes entusiasme la professió d’escriptor. Va ser el novel·lista que mai es va estar quiet. Te’l trobaves a Madrid, a Barcelona, a Gijón, a Getafe, a Cadis, a Màlaga, a Fuerteventura, a Tenerife, a Gran Canària, a Madrid, a València...

Res més fàcil que agafar afecte a Alexis. Ja veus. Això ens passava a tots. ¿Qui el va conèixer que no va aconseguir estimar-lo, i que no es va sentir abatut dilluns, a l’assabentar-se de la seva mort? ¡El miracle era que Alexis t’estimava a tu! Admirar-lo també era senzillíssim, perquè era un escriptor excepcional, preocupat per no repetir-se i apujar sempre l’aposta. El vaig veure per última vegada a Gran Canària, al setembre, quan setanta escriptors ens vam quedar aïllats pel temporal ‘Hermine’ en un hotel. Com va riure. Érem allà per dissertar d’un llibre durant deu minuts. El que menys parlava, tanmateix, feia servir el doble. Alguns van arribar als quaranta-cinc. «Jo n’utilitzaré vuit. La resta, per a tu», em va dir. Així que ara, a més, també li dec dos minuts.