La nova autocensura

Comença per la impressió que tenen els periodistes que, cada vegada més, estan més vigilats. Són moltes les persones que els tutoritzen la tasca: assessors de comunicació que els suggereixen temes i enfocaments; ’spin doctors’ que els indiquen com han d’enquadrar en marcs mentals els fets; i autèntiques gossades d’’odiadors’ professionals que no perdonen cap suposada relliscada ni res que atempti contra els seus dogmàtics idearis i que tendeix a perseguir amb especial ferocitat les dones periodistes.

La següent etapa de la síndrome és sentir por i temor davant aquesta vigilància i assetjament. Por que, a propòsit de qualsevol tema informatiu –una vaga de sanitat, la violència masclista o una manifestació–, al periodista li sobrevingui una bronca descomunal de part d’algun dels innombrables vigilants, un ciberassetjament de proporcions inusitades o, fins i tot, l’acomiadament.  I, per descomptat, de la por a l’autocensura hi ha un pas molt petit. 

Per això aquest silenciament, forçat i autoadministrat, s’ha anat convertint en el nou fantasma que recorre els mitjans i les democràcies del món sencer. 

Dels EUA a Europa

Va passar als EUA. Allà, Trump –alhora es va servir de la FOX per emparar el seu discurs antidemocràtic– va iniciar una insòlita persecució contra periodistes que ha donat lloc a fer que molta docilitat mediàtica s’hagi instal·lat en els mitjans com una patologia gairebé endèmica. 

Va passar igual al Brasil amb Bolsonaro. I, amb estratègies semblants, també l’autocensura ha anat avançant a Mèxic, i a molts països centreamericans, on la política corrupta es conjuga fàcilment amb el narcotràfic i amb tota mena de màfies. Tanmateix, el més greu és que aquest fantasma de l’autosilenciament comença a recórrer Europa.

Ja el 2018, el Parlament Europeu va advertir que «el risc i la freqüència de les ingerències injustificades [en mitjans] augmenten el temor entre els periodistes. Cosa que pot comportar un alt grau d’autocensura, i soscavar, així, el dret dels ciutadans a la informació i la participació».

Però malgrat l’advertència, el 2022 es va poder constatar –a través de l’informe sobre pluralisme mediàtic– que el deteriorament ja s’havia produït. Gairebé cap país europeu –tret d’Alemanya i algun país nòrdic– n’era lliure. França, Itàlia i Portugal, entre d’altres, es troben en un risc mitjà. I la majoria tenia un risc alt. I, lamentablement, Espanya està alineada amb aquests últims, junt amb Polònia, Hongria, i altres països dels Balcans. ¿Com és possible actuar contra aquest deteriorament?

Lluitar contra l’autocensura 

No hi ha cap dubte: convertint la lluita contra la desinformació també en una decidida batalla contra l’autocensura. Perquè res desinforma més que el servei obligatori i autosilenciar-lo. També, mirant d’acabar amb la voracitat política, amb aquest afany propagandístic –de dretes o d’esquerres– que no sap respectar l’autèntic periodisme sinó que, al contrari, pretén convertir-lo en l’agulla hipodèrmica amb què inocular narratives fal·laces.

Notícies relacionades

Facebook va aprovar anuncis que incitaven a la violència al Brasil

La reguera de destrucció d’obres d’art dels colpistes del Brasil

I promoure, alhora, un espai públic obert, divers i confiable, que actuï com a salvaguarda cívica contra el sectarisme. I que sigui un fòrum de racionalitat i d’entesa. I encoratjant, per aconseguir-ho, l’alfabetització mediàtica de la ciutadania: perquè sigui capaç de diferenciar entre la xerrameca i el discurs veraç.

Però sobretot, empoderant el periodisme i els periodistes. Protegint-ne els drets i els codis de conducta. I mirant d’acabar amb aquesta precarietat laboral que els fa molt vulnerables. Tot això és i ha de ser una tasca d’Estat. Perquè sense periodistes i sense mitjans amb autonomia editorial no hi pot haver democràcia.