Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Malucs protagonistes
El que més em sorprèn del ‘denbow’ no és la invocació de la sexualitat, sinó que provingui d’una generació educada en contra dels estereotips masclistes que es reprodueixen en aquests balls
Ens debatem entre l’observació astorada d’un ball provocatiu, el rebuig a un tipus de relació pública que sembla tirar a terra (lletres incloses) qualsevol tipus de respecte envers la dona, l’empoderament que les noies diuen que experimenten quan el practiquen i l’històric rebuig social a les danses que són un mirall més o menys explícit de l’acte sexual. Reconec que em perdo amb tanta nomenclatura i que em costa distingir entre el ‘perreo’, el ‘twerking’ o aquest de què ara parlem, el ball del xoc del ‘denbow’, perquè em vaig quedar ancorat en un 'reggaeton' que, pel que sembla, ja és una cosa antiga. Tot ho veig igual, és a dir, “moviments de maluc sensuals amb les cames flexionades”, que és com en parla el Termcat. I afegeix: “Ball sexualment provocador d’origen llatí”. Qualsevol esquinçament de les vestidures morals, passat pel diccionari, es converteix en arqueologia en el moment en què es defineix. El que em sorprèn més del fenomen no és la invocació de la sexualitat, sinó el fet que provingui d’una generació que ha estat educada en contra dels estereotips masclistes que es reprodueixen en aquests balls. Sorprèn quan són les mateixes noies les que afirmen que ho fan sense cap més connotació i sense la consciència discriminatòria que molts hi podem veure.
Entretots
Per la resta, res de nou sota el sol. Penso en el tango, per exemple. Quan va néixer, com escriu Xavier Febrés, que és una de les persones que conec que en sap més coses, “aventurava un mode d’enllaç de la parella molt diferent als altres balls imperants com el vals, la polca i la masurca; va trencar per primera vegada l’associació de l’enllaç de la parella amb una distància socialment acceptable”. Per entendre’ns: es van abandonar els moviments grupals i coreogràfics i es van dinamitar els límits que imposaven els braços estirats i tensos. “Els malucs”, com diu Febrés, “van passar a ser protagonistes”. No sé si recorden l’escena magnífica de ‘L’últim tango a París’ en un club decadent i bellament il·luminat (Storaro!), on unes parelles rígidament cadavèriques participen en un concurs de ball amb música del Gato Barbieri. El tango ha deixat de ser una provocació i esdevé un ritual de passos cronometrat. Ves a saber si el ‘perreo’, el ‘twerking’ o el ‘denbow’ no seran el mateix d’aquí uns anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
