Amb menys oferta, perden els inquilins

De vegades, les premisses ideològiques fan que una llei elaborada amb la millor de les voluntats aconsegueixi l’efecte contrari si no es tenen en compte totes les complexitats de la realitat. Ho hem vist amb la llei del ‘només sí és sí’ i la rebaixa de penes a violadors, i ho veiem també en un altre debat que també desperta sensibilitat social, el de l’accés a la vivenda. Algunes de les mesures que han posat en marxa els governs per ajudar els inquilins creen una inseguretat jurídica que dissuadeix els propietaris, que opten per sortir del mercat del lloguer, cosa que paradoxalment acaba perjudicant els que la llei pretenia protegir. Mesures com, per exemple, la limitació dels preus del lloguer, que poden sonar molt bé a les orelles dels ciutadans, especialment en temps d’inflació com l’actual, però que ha fet que vivendes que estaven de lloguer es derivin a la compravenda, encara menys accessible per a les persones amb pocs ingressos.

Segons un estudi recent de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE), la llei catalana del 2020, ara anul·lada, que limitava els preus del lloguer ha provocat una reducció del 15% de l’oferta d’aquest mercat a Catalunya. Hi ha altres causes, com la lentitud judicial en casos d’impagament, que deixa el propietari sense possibilitat d’obtenir ingressos durant mesos o anys. EL PERIÓDICO ha volgut anar més enllà de les xifres i ha donat veu a amos de vivendes que han tingut males experiències amb els inquilins i se senten desprotegits per l’administració. Lluny de la imatge dominant dels grans tenidors que especulen amb la vivenda per aconseguir la màxima rendibilitat en el seu compte de resultats, numèricament hi ha més petits propietaris que posen els seus pisos de lloguer per obtenir un ingrés extra.

Des del punt de vista dels inquilins, les mesures adoptades en els últims mesos tampoc han cobert les expectatives en la seva totalitat. Aquest diari recull testimonis de persones a qui els seus propietaris han apujat les quotes molt per sobre del 2% estipulat en l’últim decret, perquè aquest límit només afecta les actualitzacions de quotes, però no quan el contracte d’arrendament finalitza i cal renovar-lo. Situacions que tenen lloc amb certa freqüència i que desllueixen els anuncis triomfalistes del Govern central.

En vista de les experiències recollides, davant els dubtes sobre el fet que intervenir els preus sigui realment la solució més efectiva (tot i que sí la més efectista) al problema de l’accés a la vivenda, val la pena recordar la fórmula que ha demostrat que funciona millor: augmentar el parc de vivenda protegida. Tot i que últimament hi ha avenços positius, encara estem molt per sota de la mitjana dels països europeus, i no s’hi arribarà a curt termini. L’opció d’incentivar el sector privat perquè mitjançant subvencions posin els seus pisos a preus socials és una manera de cobrir la insuficiència actual. No hi ha solucions màgiques al problema de la vivenda, sinó la necessitat d’implicar tots els actors del mercat en la recerca d’una solució.