Emmanuel Macron: una mica d’amor i d’amistat

Aquest ha sigut l’esperit real del Tractat de Barcelona i els seus acords. I ni per això la cimera deixa de ser important, al contrari, ni el seu realisme desdenya la complicitat dels seus dos protagonistes. Les afectuoses salutacions, els somriures permanents, les picades d’ullet físiques, els elogis verbals i les coincidències discursives expliquen l’abast del pactat. Fins i tot la mirada tolerant de Pedro Sánchez a Pere Aragonès, quan el president presentava la seva llista de greuges i esperances al convidat gal, mantenia el to general que va dominar la jornada i s’entenia com la nota discordant inevitable, ampliada escales avall. El temps dirà en què queda tot perquè, com diuen els italians, si l’amor fa passar el temps, el temps fa passar l’amor. La prova és que uns acords semblants França els té firmats, precisament, amb Itàlia i Alemanya. I en cap dels dos casos viuen el seu millor moment. Per això l’astúcia de Sánchez per aprofitar l’ocasió i parlar d’Europa i els seus riscos, la guerra i els seus perills i la deslleial competència nord-americana i els seus excessos. I pretendre un eix Madrid-París que acosti Espanya cap a una millor posició, abans de presidir la comunitat. 

Notícies relacionades

Aragonès justifica la fugida amb Sánchez i Macron: «El procés no s’ha acabat»

¿Per què la reforma de les pensions a França és tan polèmica?

Abans de la trobada es va dir que el president francès tenia pressa. Que havia demanat avançar la roda de premsa perquè el seu país estava emprenyat. Que la voluntat del seu Govern de reformar el sistema i càlcul de les pensions faria sortir al carrer uns compatriotes tradicionalment reticents als canvis legislatius quan els considera drets adquirits i tem les seves rebaixes socials. O sigui, sempre que es pretén tocar una coma de qualsevol llei en vigor que preservi un nivell tan beneficiós per al ciutadà com inassumible per a les arques de l’Estat que calcula la seva viabilitat futura. I així va ser.

Més d’un milió de persones es van manifestar a París i moltes d’altres van protestar durant tot el dia, il·lustrant la realitat francesa que volia a l’Elisi el seu vint-i-cinquè titular: Emmanuel Jean-Michel Frédéric Macron (Amiens, 21 de desembre de 1977). Però, com els passa a tots els alts mandataris, quan s’aficionen a les relacions internacionals els problemes domèstics els avorreixen. Tenen la sensació que són relatius comparats amb la seva contribució a la millora del món global. I si, des que se li va atribuir a Felipe González a finals dels vuitanta, a tots els seus successors els han penjat l’etiqueta, què no li ha de passar a Macron si en la seva condició d’intel·lectual es va voler reunir de nou amb Javier Cercas per parlar de literatura. Va ser després de visitar el Museu Picasso i abans d’acudir a l’Institut Francès de Barcelona, per dirigir-se a una representació de compatriotes que viuen a Catalunya. En l’aire, i com a banda sonora, es recuperava Gilbert Bécaud i la seva cançó ‘Un peu d’amour et d’amitié’.