Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
ERC i la Unió Europea
Hi ha un component grotesc en l'escenificació d’ERC, qui sap si amb el coneixement d'estrategs de la Moncloa
A Brussel•les, Puigdemont ha fet tot el contrari dels representants del tèxtil català que anaven per Espanya amb el bloc d'encàrrecs. És un excés fatalista suposar que ERC tampoc es fia de la Unió Europea, però no hi ha cap altra manera d'interpretar que Aragonès –com a president autonòmic– assisteixi a la cimera hispano-francesa amb Macron i Pedro Sánchez mentre Junqueras va a la manifestació independentista. El secessionisme va començar dient que Angela Merkel mantindria una Catalunya independent a la Unió Europea i va concloure que si la Unió Europea no integrava una Catalunya fora d'Espanya era millor no ser europeus.
Jordi Pujol pretenia una altra hipèrbole capciosa: que a la Unió Europea creguessin que Catalunya era més europea que el conjunt d'Espanya. Això va ser la tesi inicial. La Catalunya industrial, regeneracionista, culta i rica era més europea que ningú. Després no n’hi hagué prou amb l'Assemblea de les Regions d'Europa que Pujol havia presidit i el 'procés' va provocar la marxa de bancs, empreses i capital humà. No vingué l’Oficina Europea de Medicaments.
Hi ha un component grotesc en l'escenificació d’ERC, qui sap si amb el coneixement d'estrategs de la Moncloa: “Sumem els vots encara il•lusionats amb el 'procés' als vots dels desil•lusionats i les restes del pujolisme: agiteu-ho abans d'usar-ho”. Aragonès serà l’alumne aplicat que surti a la foto amb Sánchez i Macron; al carrer, Junqueras invocarà els esperits de Prats de Molló amb Macià, l’octubre de 1934 amb Companys i referèndum il•legal del 2017. Al cap i a la fi, el govern de PSOE-Podem necessita els escons d'ERC.
Entretots
Més enllà del localisme, la pregunta de més envergadura és fins a quin extrem el 'procés' ha perjudicat els interessos socials i econòmics de Catalunya. I si, en concret, desprestigia la marca Barcelona. En una Unió Europea extremadament competitiva, parpelleges i et quedes sense una inversió comunitària i va a mans d’un país que no parpellegi. La Catalunya del 'procés' ha parpellejat tant que tot s'ha fet esborradís. És la fatiga de la mirada. Si la tàctica bifrontal d'ERC té precedents, no té credibilitat.
Quan fins i tot els ecologistes alemanys parlen de reindustrialització, una Catalunya desorientada sembla aliena a aquest gran envit europeu. Thierry Breton, impetuós comissari de Mercat Interior i autor d'una novel•la precursora sobre ciberguerres –a Espanya, 'Softwar' (guerra suau)–, propugna una estratègia d'incentivació a la indústria enfront del cost energètic, el proteccionisme nord-americà i la competència asiàtica. Una Europa proteccionista? Sigui el que sigui, importa més a la Catalunya real que manifestar-se contra la cimera hispano-francesa de dijous. Si els dilemes de la Unió Europea signifiquen tan poc per a ERC serà perquè es dedica a ser independentista i autonomista a la vegada, pactista i per la ruptura, d'esquerra i de dreta, búnquer i barricada, identitària i anarco, fraternal i xenòfoba, republicana i accidentalista, vermella i blava al mateix temps. Ni tan sols Jordi Pujol va arribar a tal punt. Que ERC ho intenti no genera expectatives positives. Molts ho han intentat, però fins ara ningú ha aconseguit ser carn i peix alhora.
